Nou consens internacional sobre el Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge
Un nou consens hispanoparlant unifica els criteris per al diagnòstic del Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge i reforça el paper central del logopeda
Un estudi recent basat en la metodologia Delphi ha establert un consens internacional sobre la terminologia, els criteris diagnòstics i l'abordatge clínic del Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL) en l'àmbit hispanoparlant. El treball, elaborat amb la participació de 51 experts de 13 països, adapta al context lingüístic i assistencial dels països de parla hispana els principis del projecte internacional CATALISE, amb l'objectiu d'harmonitzar la pràctica clínica i afavorir una detecció i una intervenció més coherents i basades en l'evidència.
El panell d'experts va reunir logopedes i fonoaudiòlegs, psicòlegs, lingüistes, professionals de l'educació, investigadors, clínics i representants d'associacions de famílies procedents d'Espanya, l'Argentina, els Estats Units, Xile, el Perú, Colòmbia, Hondures, l'Uruguai, l'Equador, Guatemala, Mèxic, Panamà i el Paraguai. La diversitat de perfils professionals i geogràfics és un dels elements que dona solidesa al consens assolit.
Una terminologia comuna per millorar el diagnòstic
Una de les principals aportacions del document és l'establiment d'una terminologia unificada per descriure els diferents trastorns del llenguatge.
El consens diferencia clarament quatre situacions clíniques:
- Trastorn del llenguatge, com a denominació general per als infants que presenten dificultats significatives i persistents que interfereixen en la seva participació social i escolar, sense especificar-ne encara la causa.
- Trastorn del llenguatge associat a..., quan existeix una causa biomèdica identificada, com ara una síndrome genètica, una hipoacúsia, un trastorn de l'espectre autista (TEA), una paràlisi cerebral o un dany cerebral.
- Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL), reservat als casos de trastorn persistent, greu i sense una causa biomèdica coneguda.
- Inici tardà del llenguatge (Late Talker), denominació recomanada abans dels quatre anys, ja que una part important dels infants poden presentar una evolució espontàniament favorable.
Aquest acord contribueix a reduir la variabilitat terminològica existent fins ara i facilita una comunicació més clara entre professionals, famílies i serveis assistencials.
El logopeda, professional clau en l'avaluació i el diagnòstic
El consens reforça de manera especialment significativa el paper del logopeda com a professional de referència en el procés diagnòstic del TDL.
En una de les preguntes específiques del Delphi, el 100% dels experts van coincidir a assenyalar el logopeda/fonoaudiòleg com l'agent fonamental en l'avaluació i el diagnòstic dels trastorns del llenguatge.
L'estudi també destaca el seu paper en totes les fases del procés assistencial: des de la detecció precoç dels parlants tardans i l'orientació a les famílies, fins a l'avaluació clínica, el seguiment evolutiu i la intervenció terapèutica.
Els experts recomanen que l'avaluació sigui multidimensional i integri diferents fonts d'informació, incloent-hi l'exploració del llenguatge receptiu i expressiu, la pragmàtica, la parla, l'audició, les funcions cognitives, l'observació clínica, les mostres de llenguatge espontani i la informació aportada tant per la família com pel centre educatiu.
Nous criteris diagnòstics basats en la repercussió funcional
El document també actualitza diversos aspectes rellevants del diagnòstic del TDL.
Entre els principals acords destaca que el trastorn pot afectar diferents dimensions del llenguatge —com la fonologia, la morfologia, la sintaxi, la semàntica, la pragmàtica o el discurs—, sense que sigui necessari que totes estiguin alterades.
A més, els experts desaconsellen mantenir els subtipus tradicionals (TDL expressiu, receptiu o mixt) i proposen descriure el perfil lingüístic específic de cada infant, identificant les àrees predominantment afectades.
El consens estableix igualment que el diagnòstic de TDL s'ha de plantejar preferentment a partir dels quatre anys, quan les dificultats són persistents, greus, tenen repercussió funcional i mostren una resposta limitada a la intervenció.
Una altra de les conclusions destacades és que no existeix un únic punt de tall vàlid per establir el diagnòstic. Aquest ha de basar-se en la integració de proves estandarditzades, l'observació clínica, la informació qualitativa i, especialment, en l'impacte que les dificultats tenen sobre la participació social, l'aprenentatge i el funcionament escolar.
Una mirada interdisciplinària
Tot i situar el logopeda al centre del procés clínic, el consens defensa un abordatge interdisciplinari en què també participen pediatres, neuropediatres, psicòlegs, especialistes en audiologia, docents i famílies. Cadascun d'aquests professionals contribueix al diagnòstic diferencial i al seguiment de l'infant des del seu àmbit d'expertesa.
Aquest nou consens representa un pas endavant cap a l'harmonització dels criteris diagnòstics en l'àmbit hispanoparlant i reforça el paper de la logopèdia en la detecció precoç, l'avaluació i la intervenció dels trastorns del llenguatge, promovent una atenció més rigorosa, coordinada i basada en l'evidència científica.