Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia

9. Disàrtria

El logopeda és el professional sanitari competent per a l’exploració, el diagnòstic i el tractament de trastorns de la parla com la disàrtria, i ha de mantenir una formació especialitzada en neuroanatomia, control motor i tècniques terapèutiques basades en l’evidència per a la rehabilitació i el manteniment de la funció comunicativa.

El CLC promou la recerca per conèixer la prevalença local de la disàrtria, desenvolupar instruments d’avaluació i intervenció en català i castellà, i crear conjunts bàsics de categories CIF que permetin identificar els efectes de la disàrtria en la participació i la qualitat de vida.

El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i integrador per a la persona amb disàrtria, que inclou el treball coordinat amb metges neuròlegs, rehabilitadors, psicòlegs i altres professionals, així com el suport a la família i la prescripció adequada de sistemes augmentatius i alternatius de comunicació quan sigui necessari. Aconsella evitar tècniques sense evidència científica.

Rol del logopeda

Els logopedes són els professionals competents per a l’exploració, el diagnòstic i la realització dels tractaments preventius, rehabilitadors i de manteniment dels trastorns de la parla. Aquesta atribució es desprèn de l’article 7.2f de la LOPS, que afirma que els logopedes desenvolupen les activitats de prevenció, avaluació i tractament dels trastorns de la parla, mitjançant tècniques terapèutiques pròpies de la seva disciplina. De la mateixa manera, de l’Ordre CIN/726/2009 que estableix els requisits mínims per a la verificació dels títols que habiliten per a l’exercici de la professió de logopeda, és palès que els logopedes graduats coneixen les bases anatomicofisiològiques de la parla, els seus trastorns i les tècniques i instruments per al seu diagnòstic logopèdic i les estratègies terapèutiques. Aquesta visió la comparteixen els documents de perfil professional, que declaren que la logopèdia té com a finalitat millorar les qualitats alterades de la parla o la instauració d’una parla substitutòria o d’altres sistemes alternatius de comunicació.

Els logopedes han d'assessorar les persones amb disàrtria, les seves famílies i els professionals assistencials sobre aspectes de la comunicació per tal de millorar la qualitat de vida i prevenir tant el deteriorament com les possibles complicacions derivades de la disàrtria.

Els logopedes que diagnostiquen i tracten la disàrtria han de tenir habilitats en el diagnòstic diferencial i la gestió dels trastorns motors de la parla. Han de tenir els coneixements especialitzats següents:

Neuroanatomia i funcions neuronals relacionades amb la musculatura craniofacial, laríngia i respiratòria i com interactuen durant la producció de la parla.
La contribució de cada subsistema (articulació, fonació, respiració, ressonància i prosòdia) en la percepció de la parla normal o anormal.
Els principis de control motor de la parla i aprenentatge motor.
Tècniques d'avaluació i intervenció adequades basades en l'evidència.

Quan el pacient presenti graus de severitat alts i la seva discapacitat comunicativa sigui rellevant, els logopedes han de conèixer les bases per a la indicació i implementació de sistemes de comunicació augmentativa i alternativa i tenir accés als suports de tecnologia aplicada com la intel·ligència artificial.

Tal com indica el Codi deontològic del CLC, els logopedes han d’exercir la seva professió amb competència; per tant, les professionals que atenen aquesta població han d'estar adequadament formades per fer-ho. Els logopedes que diagnostiquen i tracten la disàrtria han de tenir habilitats en el diagnòstic diferencial de trastorns motors de la parla i trastorns comòrbids del llenguatge, coneixements especialitzats en trastorns de codificació fonològica i en teoria de l'aprenentatge motor i experiència en tècniques d'intervenció adequades, com poden ser la comunicació augmentativa i alternativa i les tecnologies de suport.