Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
2. Trastorns del processament auditiu central
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, l’avaluació i la intervenció en els trastorns del processament auditiu central, i ha de mantenir una formació actualitzada per garantir una intervenció basada en l’evidència científica i ajustada a les necessitats individuals.
El CLC impulsa la recerca per establir criteris diagnòstics estandarditzats i conèixer la prevalença local, així com per desenvolupar instruments d’avaluació i eines adaptades als contextos lingüístics i culturals catalans i castellans.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari per atendre la complexitat del trastorn, promovent la coordinació entre logopedes, metges otorrinolaringòlegs, neuròlegs, psicòlegs i educadors, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida i la participació social de les persones afectades.
Definició
El trastorn del processament auditiu central (TPAC) és una disfunció del sistema nerviós auditiu central que implica dificultats en el processament perceptiu de la informació auditiva. Aquest trastorn es manifesta malgrat una audició audiomètrica normal, sense afectació perifèrica, i pot derivar d'una alteració en el processament neuronal dels estímuls auditius en el sistema auditiu central.
Històricament, aquest concepte ha estat objecte de controvèrsia, especialment pel que fa a la seva delimitació i diferenciació respecte a altres trastorns del desenvolupament. Diverses revisions sistemàtiques indiquen que, malgrat el reconeixement generalitzat de la seva existència com a entitat diagnòstica, encara hi ha debats sobre si les dificultats d'escolta en el TPAC són específiques de la modalitat auditiva (bottom-up) o si inclouen aspectes cognitius, lingüístics i atencionals (top-down).
L’American Speech-Language-Hearing Association (ASHA) reconeix la dificultat d'una delimitació estrictament neurofisiològica del TPAC i proposa un diagnòstic basat en dèficits perceptius significatius en proves específiques, amb un rendiment igual o inferior a dues desviacions estàndard respecte a la mitjana en dues o més proves de processament auditiu central. Tot i això, es reconeix àmpliament la coexistència freqüent del TPAC amb trastorns del llenguatge, de l'aprenentatge i del dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH).
El TPAC es pot classificar en:
- TPAC del desenvolupament: es manifesta en la infància, sense etiologia coneguda o factors de risc identificats.
- TPAC adquirit: secundari a l’envelliment o associat a trastorns neurològics, malalties cerebrovasculars, traumatismes cranioencefàlics o altres lesions cerebrals.
- TPAC secundari: vinculat a una pèrdua auditiva perifèrica permanent o temporal.
Aquesta classificació reflecteix l'ampli espectre clínic del TPAC, la seva complexitat diagnòstica i la necessitat d'un abordatge clínic multidisciplinari, amb un paper destacat dels logopedes en la identificació, l'avaluació funcional i la intervenció terapèutica del trastorn.