Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
14. Disfàgia orofaríngia
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a l’avaluació, el diagnòstic i la intervenció en els trastorns de deglució, i disposa de formació específica per aplicar tècniques terapèutiques individualitzades i basades en l’evidència.
El CLC impulsa la recerca sobre la prevalença, l’impacte funcional i social, l’avaluació i la intervenció en la disfàgia, promou la creació d’instruments adaptats lingüísticament i culturalment al nostre context.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i cooperatiu per a la disfàgia, que afavoreixi la detecció precoç, la coordinació entre professionals i la millora de la qualitat de vida de les persones afectades.
Definició
La disfàgia és un trastorn o símptoma clínic que suposa la dificultat de fer arribar l’aliment de la boca a l'estómac. És un símptoma molt present en qualsevol patologia neurològica aguda o crònica i és una seqüela comuna en tumors de cap i coll. Pot presentar-se en qualsevol etapa de la vida, des de les primeres etapes per prematuritat, síndromes o danys neurològics, fins a la vellesa com a síndromes geriàtrics i de fragilitat. Pot requerir diferents tipus d’enfocaments tant mèdics com terapèutics. Segons la simptomatologia i el lloc on es troben les dificultats de deglució hi ha dos tipus de disfàgia:
- Disfàgia orofaríngia (DO). Comprèn les alteracions a la fase preparatòria, oral i faríngia posant especial atenció en la protecció de la via aèria i l’obertura de l’esfínter esofàgic superior. Aquesta suposa gairebé el 80 % dels diagnòstics de disfàgia.
- Disfàgia esofàgica. Comprèn l’alteració en la fase esofàgica de la deglució, és a dir, les alteracions del transport del bol alimentari des de l’esfínter esofàgic superior fins a l’esfínter esofàgic inferior.