Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
9. Disàrtria
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a l’exploració, el diagnòstic i el tractament de trastorns de la parla com la disàrtria, i ha de mantenir una formació especialitzada en neuroanatomia, control motor i tècniques terapèutiques basades en l’evidència per a la rehabilitació i el manteniment de la funció comunicativa.
El CLC promou la recerca per conèixer la prevalença local de la disàrtria, desenvolupar instruments d’avaluació i intervenció en català i castellà, i crear conjunts bàsics de categories CIF que permetin identificar els efectes de la disàrtria en la participació i la qualitat de vida.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i integrador per a la persona amb disàrtria, que inclou el treball coordinat amb metges neuròlegs, rehabilitadors, psicòlegs i altres professionals, així com el suport a la família i la prescripció adequada de sistemes augmentatius i alternatius de comunicació quan sigui necessari. Aconsella evitar tècniques sense evidència científica.
Orientació interdisciplinària
La persona que pateix disàrtria ho fa en el context d'una lesió cerebral o malaltia del sistema nerviós que pot provocar diferent simptomatologia motora, cognitiva, etc., i, per tant, ha de ser atesa en la rehabilitació de les diverses manifestacions, per un equip multidisciplinari que atendrà de manera holística les seves necessitats. L’equip de rehabilitació hauria d’incloure metges neuròlegs, logopedes i metges rehabilitadors. Els logopedes s’ocuparan de la rehabilitació de la disàrtria dins d’aquest marc.
Depenent de la patologia de base o en funció de l'evolució de la malaltia que provoqui la disàrtria serà necessària la participació d’altres professionals com: fisioterapeutes, infermeres, psicòlegs, terapeutes ocupacionals, metges digestòlegs i ORL, treballadors socials i dietistes, cadascun des de la seva perspectiva i amb els procediments que li són propis.
Cal considerar, també, el pacient i la seva família com a part imprescindible d’aquest procés rehabilitador.