15. Trastorns aerodigestius

Les decisions de gestió mèdica en trastorns aerodigestius busquen equilibrar les necessitats de les vies respiratòries per respirar amb una preservació òptima de la qualitat vocal i la integritat de la deglució. Els enfocaments varien des d’«esperar i vigilar» fins a intervencions quirúrgiques complexes.

Alguns exemples d'enfocaments per part de professionals mèdics adequats inclouen, entre altres, els següents:

• Tractament endoscòpic d'anomalies estructurals (per exemple, dilatació).
• Maneig mèdic o quirúrgic de la malaltia subjacent que condueix al trastorn aerodigestiu.
• Reparació quirúrgica d'anomalies estructurals que afecten la funció aerodigestiva (per exemple, aritenoidopexia, fundoplicació, reparació de la fissura laríngia, supraglotoplàstia, aritenoidectomia).

Els logopedes proporcionen un tractament directe o reparador per abordar problemes funcionals de la veu i problemes d'alimentació i deglució. Els logopedes també proporcionen tractament directe per a problemes de les vies respiratòries laríngies, incloent-hi el moviment paradoxal dels plecs vocals i la tos crònica.

La naturalesa, l'abast i la durada de la gestió del logopeda depenen de:

• El trastorn aerodigestiu subjacent, les estructures i funcions afectades, la gravetat i la història rellevant.
• El tipus i el curs dels medicaments per tractar malalties subjacents i que es produeixen simultàniament.
• El tipus i l'abast del maneig quirúrgic necessari (per exemple, intervenció quirúrgica i temps de curació, necessitat d'un tub d'alimentació temporal).

La diversitat de trastorns que inclou aquest capítol dedicat al rol de la logopèdia en les alteracions aerodigestives ens obliga a una presentació sintètica i heterogènia.

El CLC orienta els professionals de la pràctica clínica a intervenir en els elements següents dels trastorns aerodigestius:

Síndrome de l’apnea obstructiva del son 
La intervenció logopèdica en pacients amb SAOS se centra fonamentalment en la teràpia miofuncional orofacial (TMO), que ha demostrat que millora significativament l’índex d’apnea-hipopnea (IAH), redueix la somnolència diürna i millora la qualitat de vida en pacients adults i pediàtrics. Tot i que el grau de recomanació és alt, alguns estudis assenyalen que la qualitat de l’evidència disponible encara és limitada i fan èmfasi en la necessitat d'estudis longitudinalment robustos per avaluar-ne l’efectivitat a llarg termini.

La TMO pot esdevenir una alternativa no invasiva per retardar l’ús de mesures terapèutiques més agressives com el CPAP o la cirurgia, especialment en casos lleus o moderats. L'eficàcia d’aquesta teràpia, però, és altament dependent de la freqüència i l’adhesió al tractament. Per aquest motiu, es recomana una intervenció inicialment individualitzada, amb sessions freqüents i seguiment continu, que permetin l’ajust dels objectius terapèutics en funció de l’evolució del pacient.

Encara que la literatura no proporciona evidències concloents sobre l’eficàcia de les intervencions grupals o telemàtiques, l’experiència clínica indica que la incorporació de grups reduïts (3-4 pacients amb característiques similars) en fases avançades pot facilitar la generalització dels aprenentatges i la motivació dels participants. Igualment, els programes semipresencials poden tenir un paper rellevant en el manteniment dels resultats assolits, especialment quan s’implementen amb estructures híbrides que combinen sessions presencials amb seguiments en línia.

Una proposta funcional és l’elaboració d’un pla individualitzat que inclogui una visita inicial presencial de valoració logopèdica, seguiments alternats presencials i en línia, i suport digital (vídeos, eines de registre), sempre adaptat a les necessitats i capacitats del pacient. Aquest enfocament optimitza els recursos, millora l’accessibilitat al tractament i afavoreix l’adherència terapèutica.

Tos crònica
La tos crònica és un símptoma complex que pot persistir malgrat un tractament farmacològic adequat. En aquest context, la intervenció logopèdica ha demostrat que és una eina efectiva per gestionar-la millor, especialment en casos classificats com a tos crònica refractària o inexplicada. Aquesta teràpia es basa en tècniques conductuals destinades a modificar la resposta del reflex tussigen i desensibilitzar els estímuls que l’activen.

Les sessions de teràpia logopèdica inclouen tècniques per controlar voluntàriament la tos i reduir les irritacions a la gola. A més, la teràpia es pot aplicar en combinació amb tractaments farmacològics, tot potenciant-ne l’efecte. Entre les activitats clíniques més habituals hi ha l’educació sobre la naturalesa de la tos crònica, incloent-hi la diferenciació amb la tos aguda, l’establiment de la supressió com a objectiu terapèutic segur, la identificació del llindar de tos i la desensibilització progressiva, així com la promoció de l’adherència al tractament mèdic prescrit.

Una part fonamental del tractament logopèdic és la promoció d’hàbits saludables d’higiene vocal. Això inclou la identificació de conductes de risc com la hidratació insuficient o la respiració oral i l’entrenament en pràctiques saludables com beure prou aigua, utilitzar un volum vocal adequat i evitar entorns irritants. També s’ensenya l’ús d’estratègies de supressió de la tos, com la respiració relaxada de gola, la respiració amb llavis purs o l’exhalació lenta i sostinguda. Aquestes tècniques sovint es combinen amb distraccions físiques, com empassar saliva o beure aigua, i recursos sensorials, com caramels no medicats o glaçons.

El logopeda inicia aquestes estratègies en un entorn neutre, lliure de desencadenants, per establir patrons funcionals consistents. Posteriorment, es poden introduir estímuls com olors fortes, canvis de temperatura o activitat física, per tal que la persona practiqui el control de la tos en condicions reals. El tractament es considera complet quan la persona és capaç de gestionar la tos en diferents contextos i davant dels seus desencadenants habituals.

Moviment paradoxal dels plecs vocals
El tractament logopèdic del MPPV constitueix una eina terapèutica de primer ordre, especialment pel seu enfocament no invasiu i per la seva capacitat de proporcionar al pacient estratègies autònomes de control respiratori. La intervenció es basa fonamentalment en tècniques de reentrenament respiratori dissenyades per inhibir l’adducció inapropiada dels plecs vocals durant la inspiració, característica d’aquest trastorn. Aquest abordatge pot produir millores substancials i sostingudes en la simptomatologia, i redueix la necessitat d’intervencions mèdiques agudes.

Els logopedes poden implementar un ventall de procediments individualitzats segons les característiques del pacient i els desencadenants del MPPV. Una tècnica clau és la respiració relaxada de glotis, que entrena els plecs vocals per mantenir-los abduïts durant tot el cicle respiratori; inclou inspirar pel nas amb la llengua relaxada al terra de la boca i els llavis en contacte lleu, seguida d’una exhalació a través dels llavis purs o de la producció d’un so com /s/.

La respiració diafragmàtica o abdominal també és essencial per reduir la tensió muscular i eliminar patrons de respiració clavicular, habituals en persones amb MPPV. Aquesta tècnica se centra en l’expansió de l’abdomen i la caixa toràcica costal inferior durant la inspiració, i contribueix a una millora de la coordinació respiratòria i vocal.

Un cop adquirides les tècniques, el logopeda pot introduir progressivament reptes simulant situacions reals o desencadenants. En són exemples l'entrenament durant l'activitat física (per exemple, carrera suau o esports de competició) i l’exposició gradual a estímuls ambientals, com ara olors o productes químics, dins d’un context segur i controlat.

Malaltia per reflux faringolaringi
Les actuacions logopèdiques tenen com a objectiu reduir els símptomes vocals (disfonia, fatiga vocal, sensació de gola seca o irritada, aclariment freqüent de gola), millorar la qualitat vocal i disminuir l’impacte funcional del trastorn en la comunicació i la qualitat de vida del pacient.

A partir del diagnòstic funcional s’estableix un pla terapèutic individualitzat que pot incloure tècniques indirectes (educació sobre higiene vocal, modificació d’estils de vida, consells sobre alimentació i postures) i tècniques directes (entrenament vocal específic, tècniques de relaxació muscular, reeducació respiratòria i millora de la coordinació fonorespiratòria).

Un component fonamental de la teràpia logopèdica en RFL és la intervenció en la hiperfunció laríngia i la tensió supraglòtica, habituals en pacients amb laringe irritada. L’objectiu és aconseguir un ús més eficient i menys esforçat de la veu, per reduir la sobrecàrrega muscular i facilitar la recuperació dels teixits laringis afectats pel reflux.

L’evidència actual mostra que la combinació de tractament mèdic i teràpia logopèdica ofereix millors resultats en la reducció de símptomes i en la millora dels indicadors vocals, tant objectius com subjectius, que el tractament farmacològic per si sol. En aquest sentit, la intervenció logopèdica no només té un valor terapèutic, sinó també preventiu i educatiu, ja que fomenta hàbits vocals saludables i una millor gestió dels factors de risc relacionats amb el RFL.

Malaltia pulmonar obstructiva crònica
Les activitats, maniobres i instruments de la intervenció logopèdica en la disfàgia associada a la MPOC són els propis de la logopèdia en els trastorns de la deglució atenent, com sempre, l’estat general i les necessitats del pacient.

El CLC orienta els professionals clínics, investigadors i estudiants a fer estudis sobre la intervenció logopèdica en els trastorns aerodigestius.