Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
15. Trastorns aerodigestius
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, l’avaluació, el diagnòstic i la intervenció en els trastorns de les vies aerodigestives, concretament en les alteracions de la veu, la deglució i la respiració, i ha de mantenir una formació específica i actualitzada en aquest àmbit.
El CLC impulsa la recerca sobre la prevalença, l’impacte funcional, l’avaluació i la intervenció en els trastorns aerodigestius, promou la creació i validació d’instruments adaptats al context lingüístic i cultural català i castellà.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i basat en l’evidència en el tractament dels trastorns aerodigestius, fomentar la col·laboració entre professionals i la participació activa de la persona i el seu entorn. Aconsella evitar pràctiques clíniques no fonamentades científicament.
Intervencions no recomanades
La literatura científica recent assenyala diverses pràctiques que no són recomanables o que poden resultar contraproduents en el maneig de les alteracions aerodigestives.
En pacients amb tos crònica o MPPV, s’ha observat que fomentar la tos com a forma d’«alliberament» pot reforçar circuits neuronals disfuncionals i cronificar la simptomatologia. La tos excessiva pot irritar encara més les vies aèries superiors, fet que manté el cicle de la inflamació i sensibilització del reflex tussigen.
En el cas del RFL, la imposició de dietes molt restrictives sense una base diagnòstica clara pot provocar dèficits nutricionals, impactar negativament en la qualitat de vida del pacient i, fins i tot, agreujar l’ansietat associada.
En alteracions com la MPOC o la SAOS, s’ha demostrat que el tractament centrat només en fàrmacs (com broncodilatadors o inhibidors de la bomba de protons) sense un enfocament funcional o conductual (com el que aporta la logopèdia) pot tenir una efectivitat limitada.
La literatura desaconsella l’ús d’exercicis de força vocal (com el pushing) durant fases d’irritació laríngia, especialment en casos de MPPV o RFL, ja que poden incrementar l'edema i la fatiga vocal.
Un enfocament exclusivament estructural o orgànic que no tingui en compte els factors ambientals, emocionals i conductuals és considerat limitat. Especialment en malalties amb components funcionals importants, com el MPPV o la tos crònica, aquest enfocament pot ser insuficient i retardar la millora clínica.