Vés al contingut

Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia

15. Trastorns aerodigestius

Descarrega el capítol

El logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, l’avaluació, el diagnòstic i la intervenció en els trastorns de les vies aerodigestives, concretament en les alteracions de la veu, la deglució i la respiració, i ha de mantenir una formació específica i actualitzada en aquest àmbit.

El CLC impulsa la recerca sobre la prevalença, l’impacte funcional, l’avaluació i la intervenció en els trastorns aerodigestius, promou la creació i validació d’instruments adaptats al context lingüístic i cultural català i castellà.

El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i basat en l’evidència en el tractament dels trastorns aerodigestius, fomentar la col·laboració entre professionals i la participació activa de la persona i el seu entorn. Aconsella evitar pràctiques clíniques no fonamentades científicament.

Requisits d'alta

Criteris d’alta de rehabilitació
El tractament finalitza en el moment en què es dona alguna d’aquestes situacions:

  • Els objectius terapèutics s’han assolit.
  • El pacient no millora amb el tractament i no es pot oferir cap altra opció de tractament rehabilitador.
  • Altres impediments particulars del pacient per continuar amb el tractament (inclou contraindicació del tractament per risc d’empitjorament clínic d’alguna comorbiditat, el pacient rebutja el tractament, etc.).


Criteri per mantenir un tractament
El fet que el pacient hagi experimentat millora progressiva de la seva situació funcional al llarg del tractament i s’observi que encara hi ha possibilitat de millora és criteri per perllongar un tractament, també més enllà de la data d’alta corresponent a un tractament amb durada estàndard.

Les proves objectives i subjectives realitzades en la valoració inicial amb el pacient són un aspecte clau. Per aquest motiu, és recomanable, al final del tractament o un temps després (3/6 mesos de l’alta), poder tornar a avaluar el pacient amb les mateixes proves (si no és possible fer-les totes, com a mínim les que tenen relació amb la funcionalitat muscular i les funcions orals).