Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
9. Disàrtria
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a l’exploració, el diagnòstic i el tractament de trastorns de la parla com la disàrtria, i ha de mantenir una formació especialitzada en neuroanatomia, control motor i tècniques terapèutiques basades en l’evidència per a la rehabilitació i el manteniment de la funció comunicativa.
El CLC promou la recerca per conèixer la prevalença local de la disàrtria, desenvolupar instruments d’avaluació i intervenció en català i castellà, i crear conjunts bàsics de categories CIF que permetin identificar els efectes de la disàrtria en la participació i la qualitat de vida.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i integrador per a la persona amb disàrtria, que inclou el treball coordinat amb metges neuròlegs, rehabilitadors, psicòlegs i altres professionals, així com el suport a la família i la prescripció adequada de sistemes augmentatius i alternatius de comunicació quan sigui necessari. Aconsella evitar tècniques sense evidència científica.
Intervencions no recomanades
El CLC orienta evitar l’ús de les tècniques de teràpia del mecanisme velofaringi que es basen en moviments sense parlar. Aquestes tècniques no han estat avalades per les raons següents: a) les mesures impliquen diferents mecanismes subjacents; b) no existeix cap evidència que augmenti la força del paladar tou ni millora el rendiment de la parla; c) la majoria d’aquestes tècniques no proporcionen al pacient informació propioceptiva del gest articulatori durant la parla. Concretament, cal evitar:
- Tècniques d’empenta (especialment per a pacients amb disàrtria espàstica).
- Exercicis d’enfortiment com ara bufar i xuclar.
- Tasques que animen el pacient a controlar i modificar el flux de l’aire mitjançant boles, espelmes, paper, bombolles, palletes, etc.