9. Disàrtria

El CLC orienta els professionals de la pràctica clínica a intervenir seguint els aspectes i tècniques següents.

Podem classificar les intervencions en tres nivells d’atenció segons la CIF:

1. Nivell de deficiència: intervencions dirigides específicament a la deficiència en la funcionalitat.
2. Nivell d'activitat: intervencions per augmentar la intel·ligibilitat modificant la parla existent (per exemple: modificar la velocitat de la parla) o l'ús de dispositius de comunicació augmentatius o alternatius.
3. Nivell de participació: intervencions dirigides al suport o l'educació de la persona amb disàrtria que millorin la comunicació (entrenament conversacional) així com participació social.

El tractament pot ser reparador (és a dir, dirigit a millorar o restaurar la funció deteriorada), compensatori (és a dir, destinat a compensar dèficits no susceptibles de readaptació) o anar dirigit a preservar o mantenir la funció, com quan un individu té una malaltia degenerativa que progressa lentament.

Els enfocaments restauratius se centren a millorar la intel·ligibilitat de la parla, la prosòdia i la naturalitat i l’eficàcia.

Els enfocaments compensatoris se centren a:

• Millorar la comprensibilitat mitjançant l’augment de l’ús del parlant d’estratègies de comunicació, millorar les habilitats i la capacitat dels oients i alterar l’entorn de comunicació.
• Augmentar l’ús efectiu de les opcions de comunicació augmentativa.
• Augmentar l’ús de dispositius de comunicació augmentativa.

Quan la disàrtria es dona en malalties de deteriorament progressiu, cal iniciar la teràpia en fases inicials del deteriorament amb l’objectiu de retardar al màxim la pèrdua de funcionalitat de la parla. La disàrtria progressa a mesura que ho fa la malaltia, però la intervenció dels logopedes pot ajudar a mantenir la parla més temps i facilitar la comunicació del pacient, millorant-ne la interacció social i la qualitat de vida.

Les persones amb disàrtria poden beneficiar-se d’una pràctica freqüent i intensa coherent amb els principis de l’aprenentatge motor per millorar la retenció de les habilitats de parla.

Cal posar èmfasi en l’empoderament del pacient i la seva família en la rehabilitació amb l’objectiu d’assolir un compromís terapèutic i una adherència correcta a la intervenció per tal d’optimitzar al màxim els resultats obtinguts tenint en compte les particularitats de cada cas. 

Cal destacar la importància de donar una informació correcta i clara al pacient de tot el procés de la intervenció: definir en què consisteix, els objectius terapèutics i els possibles resultats obtinguts, així com el protagonisme i el rol de la família. Cal evitar falses expectatives i confusions confirmant que hi ha una correcta comprensió de tots els aspectes anteriors.

A continuació, s’especifiquen algunes de les tècniques o programes terapèutics indicats per al tractament de la disàrtria, organitzats per diferents subsistemes, amb el benentès que algunes activitats centrades en un subsistema poden actuar en d’altres.

Respiració

• Ajustaments posturals.
• Inhalació profunda abans de l’inici de la parla.
• Utilitzar volums òptims de respiració quan es parla.
• Utilitzar tasques d’exhalació controlada per millorar-ne el control durant la parla.
• Ús de tasques de bloqueig per millorar la pressió de l'aire subglòtica i el suport respiratori.

Fonació

• Tractament de la veu de Lee Silverman (LSVT®), un programa intensiu que té com a objectiu un alt esforç fonatori per millorar la sonoritat i la intel·ligibilitat. Presenta un nivell 1 d’evidència en nombrosos estudis, sobretot en malaltia de Parkinson.
• Pitch Limiting Voice Treatment (PLVT) un programa per augmentar la intensitat vocal sense augmentar-ne la freqüència.
• Tècniques d’esforç de tancament per augmentar les forces adductores dels plecs vocals.
• Millora del temps de fonació.

Articulació

• Tècniques de col·locació fonètica per treballar el posicionament de la boca, la llengua, els llavis o la mandíbula durant la parla.
• Sobreartiulació per emfasitzar la col·locació fonètica i augmentar la precisió articulatòria.
• Contrastos mínims per emfasitzar els contrastos fonètics necessaris per diferenciar un fonema d’un altre.
• Simulacres d’intel·ligibilitat en què l’individu llegeix paraules, frases i intenta reparar el contingut no entès per l’oient.
• Modificació del ritme de la parla per facilitar la precisió articulatòria.
• Mètode Be Clear: tractament intensiu per a la millora de la intel·ligibilitat de la parla.

Prosòdia

• Millora de l’entonació mitjançant la senyalització de l’accent, la intensitat, el to o la durada.
• Utilitzar tasques de contrast de tensió per millorar la prosòdia i la naturalitat.

Ressonància

• Trobareu més informació al document titulat “Trastorns de la ressonància”.

El tipus de tractament, modalitat individual o grupal, s’ha d’adaptar a les característiques individuals del pacient, moment evolutiu dels trastorns de la parla i altres trastorns motors associats que puguin dificultar el desplaçament al centre. Recomanem fer les primeres sessions d’acollida, exploració i empoderament de l’usuari i la família sempre en modalitat individual. En fases més avançades del tractament podem combinar sessions individuals amb grupals. En els tipus combinats els grups han de ser petits, adaptats a l’espai disponible, les instal·lacions i, sobretot, homogenis.

Si ens centrem en el tipus d’intervenció, cal esmentar que la intervenció grupal presenta evidència moderada en la millora de la parla i en el benestar de persones amb disàrtria. Entenent, però, que en els graus III i IV sovint no és viable la possibilitat de treball en grup.

El CLC aconsella a professionals clínics, investigadors i estudiants fer estudis sobre la intervenció logopèdica en la disàrtria.