Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
2. Trastorns del processament auditiu central
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, l’avaluació i la intervenció en els trastorns del processament auditiu central, i ha de mantenir una formació actualitzada per garantir una intervenció basada en l’evidència científica i ajustada a les necessitats individuals.
El CLC impulsa la recerca per establir criteris diagnòstics estandarditzats i conèixer la prevalença local, així com per desenvolupar instruments d’avaluació i eines adaptades als contextos lingüístics i culturals catalans i castellans.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari per atendre la complexitat del trastorn, promovent la coordinació entre logopedes, metges otorrinolaringòlegs, neuròlegs, psicòlegs i educadors, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida i la participació social de les persones afectades.
Informació mínima necessària del derivador
La derivació d'un pacient al servei de logopèdia per avaluar un possible trastorn del processament auditiu central requereix una informació clínica específica i detallada per garantir una valoració precisa i eficaç. La informació mínima necessària que el metge ORL ha d'aportar inclou:
- Resultats d'un estudi audiològic complet (otoscòpia, impedanciometria, audiometria tonal liminar, audiometria verbal a camp obert, guany protètic, etc.).
- Resultats de proves electrofisiològiques rellevants (especialment les respostes evocades auditives de latència llarga, LLAER per les seves sigles en anglès), quan siguin possibles i pertinents.
- Orientació diagnòstica amb informació sobre estructures implicades i hipòtesis sobre l'impacte funcional.
- Tipus d'amplificació emprada, si escau.
- Temps d’evolució de la clínica.
- Tractaments previs realitzats (farmacològics, rehabilitadors o quirúrgics) amb dates específiques.
- Proves complementàries relacionades (resultats, interpretació i dates).
- Informació sobre l'impacte en activitats de vida diària i en l’àmbit laboral del pacient, si és pertinent.