14. Disfàgia orofaríngia

Aquesta avaluació ha de permetre detectar les estructures i les funcions corporals afectades que comporten alteracions tant de l’eficàcia com de la seguretat de la deglució. Es pot dur a terme mitjançant mètodes clínics o proves instrumentals complementàries.

Davant d’una sospita de disfàgia, els professionals de la salut de l’equip interdisciplinari han d’aplicar un test de cribratge a pacients amb semiologia de disfàgia orofaríngia, facilitar pautes preliminars i, després, el logopeda n’ha de fer una avaluació clínica completa. 

Quan el resultat de l'exploració clínica comporti dubtes sobre el mecanisme que explica la disfàgia, cal orientar cap a alguna prova instrumental que doni resposta.

Exploració clínica

Els logopedes poden aplicar qualsevol de les proves validades científicament per a l’avaluació clínica de la DO. Tot i això, sempre serà recomanable efectuar aquelles que a més de diagnosticar, orientin al tractament i que permetin als logopedes detectar el perquè de cadascun dels signes presentats i quina n’és la causa. Els logopedes han de detectar fins a on els signes d’alteració poden afectar la salut i la qualitat de vida de l’usuari. Amb els resultats de l’avaluació clínica, els logopedes han de ser capaços d’obtenir la informació per poder portar a terme la rehabilitació individualitzada de les estructures i funcions corporals afectades per a cada persona segons els signes d’alteració trobats o derivar en el cas que sigui necessària una exploració complementària.

Les proves s’han de triar segons els objectius primaris de l’avaluació tenint en compte les característiques generals de la persona, com és l'edat i l’etiologia.

Algunes de les proves recomanades, entre altres, són:

• Exploració dels parells cranials.
• Mètode d’exploració clínica volum-viscositat (MECV-V).
• Gugging swalowing screen (GUSS).
• Test de Yale (aigua).
• Auscultació cervical.

El CLC aconsella a professionals clínics, investigadors i estudiants dur a terme estudis amb l’objectiu de crear instruments d’avaluació de la disfàgia en català i castellà.

Exploració instrumental

Aquestes són proves per a les quals és necessari l’ús d’instruments com la màquina de raigs X, el fibroscopi, l’ecògraf o un aparell de manometria per poder fer el diagnòstic.

Algunes de les proves instrumentals complementàries recomanades, entre altres, són:

• Fibroendoscòpia (FEES).
• Videofluoroscòpia (VFS).
• Ecografia per ultrasò (US).
• Manometria faringoesofàgica.

Aquestes proves permetran indicar el tractament necessari, ja sigui adaptatiu i de cures bàsiques, compensatori i/o amb adaptació de la dieta, o amb tècniques de reconstitució que requereixen intervenció especialitzada. El logopeda hauria d'estar present tant en la realització de la FEES com de les VFS, sempre que sigui possible, per orientar de forma correcta l'exploració instrumental i per obtenir informació per determinar la intervenció que se'n derivi. 

Qualsevol dels professionals de la salut de l’equip interdisciplinari ha de poder aplicar un test de cribratge a persones amb semiologia de disfàgia orofaríngia i poder donar unes pautes preliminars. Posteriorment, ha de ser derivat al logopeda perquè aquest en faci una avaluació clínica completa.

Per a cada persona amb disfàgia, cal estudiar els professionals necessaris per a la intervenció (metge, logopeda, nutricionista, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, etc.). L’objectiu és l'atenció personalitzada per part de l'equip multidisciplinari a l’hora d'abordar la situació de la millor manera. 

Els casos més complexos poden derivar-se als comitès de disfàgia, en els quals un grup d'experts, entre ells el logopeda, decideix conjuntament quina és l'atenció i la intervenció més necessària i adequada per a cada persona.

Algunes de les proves i instruments que els logopedes han de fer servir per valorar les funcions orals es poden considerar que envaeixen el cos del pacient (com mirallets, depressors o els mateixos dits). En el mateix sentit, tant en l’exploració com en el tractament, és usual utilitzar aliments que són ingerits en la consulta. Cal recordar que aquestes proves i procediments s’han de realitzar en consultes o centres sanitaris que puguin respondre davant de qualsevol eventualitat que suposi un risc per al pacient.