14. Disfàgia orofaríngia

El CLC orienta els professionals de la pràctica clínica a intervenir en els següents elements de la disfàgia. D'acord amb la CIF, els mètodes no invasius del tractament de la disfàgia es poden dividir en: 1) adaptatius o cures bàsiques 2) compensatoris, estratègies d’adaptació i 3) tècniques de reconstitució que requereixen intervenció especialitzada. 

1. Cures bàsiques, p. ex., vigilar la postura a l’hora dels àpats, el ritme dels àpats i la higiene oral.

• Assegurar-se sempre, abans de donar el menjar, que la persona amb DO està alerta, desperta i conscient.
• Evitar distraccions i vigilar que a taula només hi hagi els utensilis necessaris.
• Comprovar que els sòlids tinguin la consistència i textura recomanada i els líquids la viscositat més segura.
• Cal vigilar el ritme en què es posa l’aliment a la boca, tant si el pacient és autònom com si necessita ajuda, per tal d’impedir que es provoquin aspiracions.
• Controlar la postura: esquena recta, cap i coll a la mateixa línia, peus a terra. S'ha de corregir sempre que sigui necessari. En cas d'estar enllitat o amb cadira adaptada, cal incorporar el tronc adoptant una posició superior als 45 graus, amb el cap aixecat i inclinat cap endavant per evitar la hiperextensió del coll.
• La ubicació i postura del cuidador quan ha d’alimentar una persona amb DO ha d’estar a la mateixa alçada o per sota de qui està alimentant, sempre de cara per evitar que la persona hagi de rotar el cap o faci una hiperextensió del coll.
• Cal tenir cura de la higiene oral i de la pròtesi dental abans i, sobretot, en acabar de menjar, per evitar la colonització bacteriana.

2. Tècniques compensatòries i/o adaptació de la dieta. Es tracta d’estratègies dietètiques per facilitar l’alimentació segura del pacient. En podem destacar les següents:

• Adaptació de la consistència i la textura dels aliments.
• Adaptació de la viscositat dels líquids.
• Maniobres posturals com la flexió anterior o posterior, rotació, inclinació, etc.

És molt important que davant d’un signe d’alteració de la seguretat es mantingui la dieta més segura. És recomanable consensuar totes les modificacions de la dieta amb l’equip, especialment amb la nutricionista, amb la persona afectada i amb la família. 

El CLC recomana que es tingui en compte per a l’adaptació de les textures dels aliments i líquids la classificació del marc de la International Dysphagia Diet Standardisation Initiative (IDDSI).

3. Tècniques de reconstitució de la funció

• Tècniques d'increment sensorial amb augment del volum del bol i/o canvi de textura, ús de saboritzants, estimulació termo-tàctil, vibratòria, per polsos d’aire, etc.
• Exercicis de mobilitat, força, to i coordinació muscular com ara l’estimulació labial, lingual (IOPI), de galtes i de vel del paladar, maniobra de Masako o exercici de Shaker.
• Tècniques deglutòries (amb/sense aliment): tècniques de protecció de la via aèria (maniobra supraglòtica i maniobra supersupraglòtica) i tècniques de facilitació del pas del bol (maniobra de deglució forçada, maniobra de Mendelson).
• Altres tècniques:
  • Estratègies de neuroestimulació elèctrica perifèrica: estimulació neuromuscular (NMES), estimulació elèctrica transcutània neuromuscular (NMES) que permet treballar sobre grups neuromusculars implicats en la deglució i l’estimulació elèctrica intrafaríngia (EEI). Es poden utilitzar en la fase aguda i a la fase estable. Es poden fer servir en l’àmbit hospitalari i ambulatori.
  • Electromiografia de superfície i biofeedback.
  • Entrenament muscular respiratori (RMT): serveix com a prevenció, en fase aguda i en fase estable. Es pot fer servir en l’àmbit hospitalari i ambulatori. Pot ser telemàtic, semipresencial o presencial.
  • Embenat neuromuscular.

El CLC recomana que, en funció de la teràpia, la intervenció sigui individual, grupal o mixta; presencial o telemàtica. És important fer la selecció de tècniques rehabilitadores específiques per a cada persona, patologia, etiologia i signes d’alteració en la deglució.

Alguns dels tractaments o intervencions en el moment de publicació d’aquest document encara no tenen evidència a favor ni en contra per a la seva aplicació en alguns tipus de disfàgia funcional i estructural. Manquen estudis ben dissenyats i algunes de les tècniques són difícilment quantificables.

Els logopedes han de ser capaços de fer una cerca de pràctica clínica basada en l’evidència per poder trobar eines adequades, potents i afavoridores per poder ajudar a la rehabilitació de les afectacions de cada pacient. El CLC aconsella a estudiants, investigadors i professionals clínics fer estudis sobre la intervenció logopèdica en la disfàgia.