Addenda. Qualitat i seguretat en la pràctica logopèdica

La seguretat del pacient i la qualitat de la intervenció logopèdica no depenen únicament de l’acció individual del professional. En molts contextos, especialment en casos complexos, la pràctica interdisciplinària és una condició imprescindible per garantir una atenció integral i coherent. Els equips multidisciplinaris, quan estan ben organitzats, ajuden a reduir riscos, a optimitzar recursos i a oferir una resposta ajustada a les necessitats globals de la persona atesa.

La importància de la coordinació
Els logopedes treballen sovint amb fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, metges especialistes (otorrinolaringòlegs, neuròlegs, pediatres) i personal docent. Aquesta xarxa de professionals permet abordar els casos des d’una visió holística i compartir informació rellevant sense duplicar proves ni generar contradiccions en les pautes.

Protocols de derivació i circuits clars
Una bona pràctica és disposar de protocols clars de derivació entre disciplines. Quan el logopeda detecta senyals d’alarma fora del seu àmbit competencial ha de derivar ràpidament el pacient al professional corresponent.

Els centres i les consultes haurien de tenir circuits definits per a aquestes derivacions, amb registres de comunicació, consentiment de la família i un seguiment posterior per garantir que el pacient rep l’atenció adequada. A més, la derivació ha de fer-se de manera respectuosa i coordinada per no generar angoixa innecessària en la persona atesa ni la seva família.

Espais comuns de treball
Els equips interdisciplinaris funcionen millor quan disposen d’espais formals i informals per compartir informació. Les reunions d’equip, les sessions de casos clínics compartits i les formacions conjuntes són pràctiques molt recomanades. Aquests espais permeten actualitzar criteris, compartir avenços en l’evidència científica i ajustar protocols quan s’identifiquen noves necessitats o riscos.

Implicació de la família
La família és un agent clau dins del procés. Implicar-la de forma activa reforça la seguretat, ja que la major part de les estratègies d’intervenció es mantenen i es consoliden a casa. Proporcionar informació clara, lliurar pautes escrites i assegurar-se que els cuidadors entenen les recomanacions i reben la formació necessària són passos essencials per prevenir riscos i millorar l’adherència al tractament.

En alguns casos, cal formar directament la família en l’ús segur d’eines de comunicació augmentativa o en la preparació d’aliments segurs per a persones amb disfàgia. Aquesta formació redueix incidents, reforça la confiança i converteix la família en part activa de l’equip.

Formació i millora contínua
Per acabar, una bona pràctica transversal és la formació continuada compartida. Participar en tallers conjunts, jornades interdisciplinàries o cursos de formació en seguretat clínica ajuda a unificar criteris i a establir un llenguatge comú entre disciplines.