Addenda. L'autoregulació professional en logopèdia

En el dret sanitari espanyol, el terme facultatiu es reserva als professionals amb capacitat legal per diagnosticar les malalties nosològicament, prescriure i emetre altes clíniques —fonamentalment metges, odontòlegs, podòlegs, farmacèutics i alguns psicòlegs clínics per a funcions concretes.

El fet que la logopèdia no sigui una professió facultativa no redueix l'autonomia tècnica i la responsabilitat del logopeda. Dins del seu àmbit competencial, el logopeda:

• Realitza diagnòstics logopèdics, entesos com a processos d'avaluació destinats a identificar les funcions alterades de la comunicació, el llenguatge, la parla, la veu o la deglució i altres funcions no verbals.
• Pren decisions clíniques pròpies sobre els objectius i mètodes d'intervenció, sense necessitat d'autorització contínua d'un facultatiu.
• És responsable legal i ètic dels tractaments habilitadors o rehabilitadors que aplica.

Per tant, la coexistència entre facultatius (p. ex., metges prescriptors) i logopedes s'articula així:

• El facultatiu pot prescriure o derivar el pacient quan hi ha patologia mèdica subjacent.
• El logopeda dissenya i executa el pla d'intervenció logopèdic, que ajusta segons l'avaluació contínua i les seves competències professionals.

Aquesta relació de complementarietat respecta la reserva d'activitat dels facultatius sense limitar l'autonomia diagnòstica i terapèutica funcional del logopeda.

En suport d’aquesta autonomia, la LOPS reconeix expressament a cada professió sanitària titulada la seva capacitat d’exercici independent dins del seu àmbit competencial (art. 2.2b i 7.2f) i exigeix que aquest exercici es desenvolupi amb responsabilitat pròpia i conforme a la bona praxi (art. 9). Aquest mandat es reforça amb la Llei 2/1974, sobre col·legis professionals (art. 5 i 6) i en l’àmbit de Catalunya amb la Llei 7/2006, de 31 de maig, d’exercici de professions titulades i col·legis professionals (art. 39), que atribueixen als col·legis la potestat de dictar normes internes per garantir la competència i la qualitat assistencial, en exercici de la funció pública d’ordenar, dins l’àmbit de la seva competència, l’exercici de la professió dins el marc legal vigent.

Com hem exposat a l'apartat quart, la jurisprudència del Tribunal Suprem ha avalat aquest marc en nombroses ocasions, tot confirmant que els col·legis poden dictar resolucions vinculants que ordenin la pràctica professional sense envair la reserva d'activitat dels facultatius. En la mateixa línia, el TSJ de Catalunya ha recordat que, un cop indicada la intervenció pel metge rehabilitador, el logopeda ha d'exercir «amb plena autonomia tècnica i responsabilitat pròpia» (STSJC 01-02-2012, RC 887/2009, ECLI:ES:TSJCAT:2012:3896).

Aquestes fonts confirmen que l'autonomia diagnòstica i terapèutica funcional del logopeda no és només un dret professional, sinó també un deure jurídic orientat a la qualitat i la seguretat de l'atenció.