Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
14. Disfàgia orofaríngia
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a l’avaluació, el diagnòstic i la intervenció en els trastorns de deglució, i disposa de formació específica per aplicar tècniques terapèutiques individualitzades i basades en l’evidència.
El CLC impulsa la recerca sobre la prevalença, l’impacte funcional i social, l’avaluació i la intervenció en la disfàgia, promou la creació d’instruments adaptats lingüísticament i culturalment al nostre context.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i cooperatiu per a la disfàgia, que afavoreixi la detecció precoç, la coordinació entre professionals i la millora de la qualitat de vida de les persones afectades.
Criteris per a la indicació del tractament
En general, és tributari de la intervenció qualsevol usuari amb signes d’alteració de l’eficàcia i la seguretat de la deglució. Tots els pacients amb un risc en la seguretat deglutòria (com els pacients neurològics i de la tercera edat) s’han de mantenir en dieta absoluta fins que es faci una avaluació de la deglució mitjançant una eina fiable i vàlida.
Totes aquelles persones que presentin disfàgia susceptible de millora tant de la seva simptomatologia com de l’impacte del trastorn en la seva vida quotidiana han de ser tributaris de la intervenció logopèdica mitjançant un tractament de rehabilitació. Igual que els pacients amb trastorns de la deglució que presentin disfàgia funcional o estructural susceptible de millora amb intervenció de la rehabilitació, sense límit d’edat. Així doncs, són tributaris del tractament rehabilitador les persones amb trastorns de la deglució en qui es pugui definir d’una manera clara els objectius terapèutics i funcionals individualitzats per complexitat de la patologia i intensitat de rehabilitació i el pronòstic evolutiu segons l’equip mèdic de referència.
Cal considerar com a tractaments prioritaris els d’aquelles persones que s’estiguin alimentant mitjançant nutrició artificial, com són la sonda nasogàstrica (SNG) o gastrostomia endoscòpica percutània (PEG) i tinguin pronòstic de millora, i aquelles persones que s’alimenten per via oral amb risc per a la seguretat deglutòria.