Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
17. Alteracions de la fluència
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a la valoració, el diagnòstic i la intervenció en les alteracions de la fluència, i ha de mantenir una formació especialitzada i actualitzada per abordar la seva naturalesa multifactorial des d’un enfocament basat en l’evidència.
El CLC impulsa la recerca sobre la prevalença, l’impacte funcional, l’avaluació i la intervenció en les alteracions de la fluència, i promou la creació d’instruments adaptats al context lingüístic i cultural, especialment en català i castellà.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i centrat en la persona, liderat pel logopeda i coordinat amb psicòlegs, pediatres, educadors i altres professionals sanitaris. Aconsella evitar pràctiques sense aval científic i afavorir intervencions integradores que considerin les dimensions emocionals, socials i comunicatives del trastorn.
Definició
La quequesa, o disfèmia, és un trastorn de la fluència de la parla que es caracteritza per interrupcions involuntàries del flux verbal, com repeticions de sons, síl·labes, paraules o frases, prolongacions de sons i bloquejos (aturades involuntàries amb tensió física observable). Aquestes interrupcions sovint s’acompanyen de comportaments secundaris, com tics facials, moviments corporals inusuals o esforç muscular excessiu, així com de reaccions emocionals com ara ansietat, vergonya o frustració davant la comunicació oral.
És important distingir les disfluències típiques del desenvolupament de les alteracions persistents que interfereixen amb la comunicació i el benestar de la persona. Tot i que en fases inicials pot semblar un fenomen transitori del desenvolupament lingüístic, especialment entre els 2 i 5 anys, la presència de bloquejos amb tensió, reaccions emocionals negatives i conductes d’evitació pot indicar una alteració de la fluència persistent que requereix intervenció logopèdica. Aquesta alteració sovint no es pot explicar per cap altre trastorn neurològic, sensorial o psiquiàtric i no té una causa única coneguda.
És clau subratllar que la vivència subjectiva del trastorn té un paper fonamental en la seva identificació i tractament. La distinció entre les pauses habituals de la parla i les disfluències patològiques sovint es troba en la percepció de pèrdua de control i en les reaccions socials i emocionals que aquestes generen.
Davant la diversitat terminològica present en la literatura (disfluència, disfèmia, quequeig, tartamudesa, trastorn de la fluència), el CLC proposa l’ús del terme «alteracions de la fluència», en línia amb la classificació funcional i terminològica de la CIF.