Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
9. Disàrtria
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a l’exploració, el diagnòstic i el tractament de trastorns de la parla com la disàrtria, i ha de mantenir una formació especialitzada en neuroanatomia, control motor i tècniques terapèutiques basades en l’evidència per a la rehabilitació i el manteniment de la funció comunicativa.
El CLC promou la recerca per conèixer la prevalença local de la disàrtria, desenvolupar instruments d’avaluació i intervenció en català i castellà, i crear conjunts bàsics de categories CIF que permetin identificar els efectes de la disàrtria en la participació i la qualitat de vida.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i integrador per a la persona amb disàrtria, que inclou el treball coordinat amb metges neuròlegs, rehabilitadors, psicòlegs i altres professionals, així com el suport a la família i la prescripció adequada de sistemes augmentatius i alternatius de comunicació quan sigui necessari. Aconsella evitar tècniques sense evidència científica.
Signes clínics
La persona amb disàrtria pot presentar qualsevol dels símptomes següents, depenent de la magnitud i ubicació de la lesió en el sistema nerviós: alteracions referents a la respiració, la prosòdia, la fonació, la ressonància i l'articulació, i alteracions concomitants com la disfàgia.
Podem agrupar les característiques perceptives de la parla disàrtrica en funció del sistema afectat, entenent que aquests sistemes actuen sovint de manera connectada.
Respiració
- Frases curtes.
- Sonoritat reduïda.
- Gestió deficient de l’aire en la fonació.
- Inspiració forçada i sorollosa.
Fonació
- Nivell d’intensitat alterat (massa fort/massa fluix).
- Monotonia.
- Qualitat de la veu alterada (rugositat, bufada, tensió).
- Diplofonia.
- Oscil·lacions de la freqüència.
- Tremolor de la veu.
- Dessonorització al final de la frase.
Articulació
- Consonants imprecises.
- Vocals distorsionades.
Ressonància
- Hipernasalitat.
- Hiponasalitat (ressonància oral en consonants nasals).
Prosòdia
- Velocitat alterada (massa ràpida, massa lenta o oscil·lant).
- Reducció de l’entonació tant en freqüència com en accentuació.
- Alteració de l’entonació tant en freqüència com en accentuació.
- Silencis prolongats i inadequats.
Signes físics
- Poc control muscular.
- To muscular anormal en repòs.
- Fasciculacions.
- Tremolor.
- Debilitat muscular.
- Moviments involuntaris dels òrgans de l’articulació.
- Reflexos anormals.
- Reducció i incoordinació del moviment.
En funció de les manifestacions clíniques, les disàrtries es classifiquen en diferents tipus: flàccides, espàstiques, atàxiques, hipocinètiques, hipercinètiques o mixtes.
La International Classification of Functioning, Disability and Health (en català, CIF) va ser desenvolupada per l’OMS el 2001 amb l’objectiu d’oferir una perspectiva biopsicosocial de la salut. Proporciona un marc per abordar la discapacitat i el funcionament d’una persona en el seu context i en la seva vida quotidiana. La disàrtria implica funcions corporals de la parla, de la veu i del sistema respiratori (b310, b320 i b450) així com funcions neuromusculoesquelètiques relacionades amb el moviment (b740 i b765).