Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia

17. Alteracions de la fluència

El logopeda és el professional sanitari competent per a la valoració, el diagnòstic i la intervenció en les alteracions de la fluència, i ha de mantenir una formació especialitzada i actualitzada per abordar la seva naturalesa multifactorial des d’un enfocament basat en l’evidència.

El CLC impulsa la recerca sobre la prevalença, l’impacte funcional, l’avaluació i la intervenció en les alteracions de la fluència, i promou la creació d’instruments adaptats al context lingüístic i cultural, especialment en català i castellà.

El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i centrat en la persona, liderat pel logopeda i coordinat amb psicòlegs, pediatres, educadors i altres professionals sanitaris. Aconsella evitar pràctiques sense aval científic i afavorir intervencions integradores que considerin les dimensions emocionals, socials i comunicatives del trastorn.

Signes clínics

Les alteracions de la fluència poden aparèixer en diferents etapes del desenvolupament. La forma més comuna és la quequesa del desenvolupament, que sol emergir entre els 2 i els 5 anys, coincidint amb una fase crítica d’adquisició del llenguatge. En molts infants, aquestes disfluències són temporals i es resolen sense intervenció. Es manifesten principalment en forma de repeticions de paraules o frases, interjeccions i revisions espontànies, generalment sense consciència del problema ni conductes de tensió o evitació associades. No obstant això, quan les disfluències es prolonguen en el temps, augmenten en freqüència o s'acompanyen de reaccions emocionals negatives, poden indicar una alteració persistent de la fluència. L’observació de símptomes més enllà dels 4-5 anys incrementa el risc de cronificació.

L’aparició dels comportaments següents pot indicar la necessitat d’intervenció logopèdica:

Bloquejos tensos del flux de la parla.
Repeticions irregulars o exagerades de sons, síl·labes o paraules (especialment més de cinc vegades).
Augment del volum, timbre o esforç durant les disfluències.
Parla excessivament ràpida o apressada.
Tensions musculars visibles a la cara o al coll durant l’emissió.
Parades sobtades o autointerrupcions amb retrocés i represa del missatge.
Ús de vocals perllongades per iniciar la parla (p. ex., eeeeem...).

Molts infants amb alteració de la fluència desenvolupen estratègies compensatòries o d’evitació, com són:

Evitar paraules específiques o canviar-les per sinònims.
Eludir determinades situacions comunicatives.
Mantenir la mirada baixa o mostrar vergonya mentre parlen.
Mossegar-se els llavis o les ungles com a conductes associades.
Presència de tics nerviosos o gestualitat facial excessiva.

A més, poden aparèixer senyals psicològics:

Tristesa o frustració recurrent associada a la parla.
Preocupació o por anticipatòria abans de parlar.
Baixa autoestima i autoconcepte deteriorat.
Retraïment social i dificultats en la interacció amb iguals.
Fòbia social.

La CIF (per les sigles en anglès d’ICF, International Classification of Functioning, Disability and Health) proporciona un marc per abordar la discapacitat i el funcionament d’una persona en el seu context i en la seva vida quotidiana. Segons la CIF, les manifestacions comentades impliquen alteracions de les funcions relacionades amb la fluència i el ritme de la parla (b3300-b3303), funcions del moviment involuntari (b765) i símptomes de rigidesa o espasmes musculars (b7800 i b7801).

Els símptomes poden variar al llarg del temps i intensificar-se en situacions d’estrès, fatiga o exposició social. La seva variabilitat pot dificultar el diagnòstic precoç, motiu pel qual és essencial una observació prolongada i sistemàtica.

S’estima que fins a un 80 % dels infants amb disfluència del desenvolupament es recuperen espontàniament, però l’aparició de múltiples senyals d’alerta i la persistència dels símptomes més enllà de l’etapa preescolar incrementa la probabilitat de manteniment del trastorn en l’etapa escolar i adulta.