Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
17. Alteracions de la fluència
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a la valoració, el diagnòstic i la intervenció en les alteracions de la fluència, i ha de mantenir una formació especialitzada i actualitzada per abordar la seva naturalesa multifactorial des d’un enfocament basat en l’evidència.
El CLC impulsa la recerca sobre la prevalença, l’impacte funcional, l’avaluació i la intervenció en les alteracions de la fluència, i promou la creació d’instruments adaptats al context lingüístic i cultural, especialment en català i castellà.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i centrat en la persona, liderat pel logopeda i coordinat amb psicòlegs, pediatres, educadors i altres professionals sanitaris. Aconsella evitar pràctiques sense aval científic i afavorir intervencions integradores que considerin les dimensions emocionals, socials i comunicatives del trastorn.
Causes
Les alteracions de la fluència es consideren trastorns multifactorials, és a dir, resultants de la interacció complexa entre factors genètics, neurològics, sensoriomotors, psicològics i ambientals. Aquestes causes no es poden atribuir a un únic dèficit ni a danys neurològics adquirits, com ara un ictus o traumatisme cranioencefàlic, i no s’expliquen millor per altres trastorns mentals o del desenvolupament.
Factor genètic
Els estudis familiars i de bessons indiquen una heretabilitat significativa. S’estima que fins a un 80 % dels casos d’alteració de la fluència tenen una base genètica, amb una taxa de concordança del 70 % entre bessons monozigòtics i d’aproximadament el 30 % en dizigòtics. Si un progenitor presenta alteració de la fluència persistent, el risc que el fill també la manifesti pot arribar al 30-40 %, i s’incrementa fins al 65 % si hi ha antecedents familiars de persistència.
Factors neurològics i estructurals
Estudis de neuroimatge mostren diferències en el funcionament cerebral de les persones que quequegen. S’observa una sobreactivació de l’hemisferi dret, especialment a la zona precentral sensoriomotora, i una activitat reduïda en àrees auditives i de planificació motora del llenguatge, que dificulten l’autocontrol de la parla. Les lesions cerebrals adquirides també han identificat una xarxa associada a l’alteració de la fluència, centrada en el putamen esquerre i àrees veïnes com el claustre i l’àrea amigdaloestriada.
Factors sensoriomotors
Les persones amb alteració de la fluència mostren menor estabilitat i velocitat en tasques motores i sensoriomotores, tant relacionades amb la parla com amb altres funcions. Això suggereix una possible desorganització en la coordinació entre la planificació i l’execució del moviment articulatori.
Factors lingüístics
Alguns infants que quequegen presenten dificultats fonològiques o un desenvolupament lingüístic disharmònic. No hi ha evidència que el bilingüisme per si sol incrementi el risc d’alteració de la fluència si bé pot influir en la seva manifestació en infants amb predisposició.
Factors ambientals
Tot i que inicialment es van considerar els estils parentals com a desencadenants, la investigació actual no troba diferències sistemàtiques en les pràctiques educatives dels pares d’infants amb alteració de la fluència i sense. Tanmateix, situacions d’estrès o entorns comunicatius exigents poden actuar com a factors precipitants o mantenidors.
Factors emocionals i de personalitat
Molts infants amb alteració de la fluència mostren alta sensibilitat emocional, baixa tolerància a la frustració i majors dificultats d’adaptació. Aquest perfil no implica un trastorn de personalitat, però pot complicar la vivència i gestió del trastorn. L’impacte emocional, com l’ansietat o la por de parlar, sovint és una conseqüència de l’alteració de la fluència, no una causa.