Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia

10. Disglòssia

El logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, diagnòstic i intervenció dels trastorns orgànics dels sons de la parla, amb formació especialitzada en l’avaluació anatomicofisiològica i funcional, i en l’aplicació de tècniques terapèutiques pròpies per a la millora, la rehabilitació i el manteniment de la parla afectada.

El CLC impulsa la recerca per conèixer la prevalença local dels trastorns orgànics dels sons de la parla, per desenvolupar instruments d’avaluació específics en català i castellà, i per establir intervencions basades en l’evidència científica que millorin la qualitat de vida i la comunicació de les persones afectades.

El CLC defensa un abordatge interdisciplinari per garantir una atenció integral, que coordini logopedes, pediatres, cirurgians maxil·lofacials, otorrinolaringòlegs, neuròlegs, nutricionistes, odontòlegs, infermers i psicòlegs, i promou la intervenció primerenca, la derivació adequada i l’avaluació periòdica en un marc de seguretat i compliment dels protocols sanitaris.

Causes

Els quadres més freqüents són:

Disglòssia labial:
- Fissura labial (parcial, subtotal i total).
- Fre labial superior hipertròfic.
- Fissures del llavi inferior.
- Macrostomia (allargament de la fissura bucal).
- Traumatismes i intervencions quirúrgiques.
Disglòssia mandibular:
- Atrèsia mandibular.
- Progènie.
- Disostosi maxil·lofacial.
Disglòssia lingual:
- Anquiloglòssia (fre lingual).
- Traumatismes (glossectomia, fulguració, etc.).
- Malformacions de la llengua.
- Macroglòssia.
- Glossoptosi.
Disglòssia palatina:
- Fissura palatina.
- Fissura submucosa.
- Paladar curt.
- Paladar ogival.
- Vel del paladar llarg.
- Perforacions.
- Absència de pilars.
- Malformacions de l’úvula.
- Traumatismes.

Les afeccions craniofacials són anomalies estructurals congènites causades per un desenvolupament embrionari atípic. Les diferències craniofacials són el resultat de la interrupció del creixement embrionari entre la quarta i la desena setmana de l'embrió o fetus en desenvolupament.

Les fissures es descriuen a partir de les estructures implicades (llavi, alvèol, paladar dur o paladar tou), lateralitat (unilateral esquerra, dreta unilateral o bilateral) i severitat (amplada i extensió de les estructures implicades). Les fissures es poden donar de manera aïllada (només fissura labial o palatina) o en combinació. Poden ser unilaterals o bilaterals, i poden ser completes o incompletes. La fissura submucosa del paladar es produeix quan els músculs del paladar no s'han unit correctament.

Les afeccions craniofacials poden estar associades a un gran nombre de seqüències genètiques, algunes de les quals són poc freqüents. A continuació, en presentem alguns exemples:

Síndrome de deleció 22q11 (també coneguda com a síndrome velocardiofacial i seqüència DiGeorge).
Síndrome de Stickler.
Síndrome de Franceschetti.
Seqüència de Pierre Robin.
Síndrome de Van der Woude.
Síndrome de Treacher-Collins.
Microsomia craniofacial (espectre de trastorns, inclosa la síndrome de Goldenhar).
Síndrome d'abstinència neonatal, que inclou el trastorn de l'espectre alcohòlic fetal.

Tot i que els casos de fissura labial i palatina es diagnostiquen en néixer, és possible diagnosticar-los abans del naixement, durant l'exploració de les vint setmanes de gestació. La fissura de paladar aïllada és més difícil d'identificar, però s'ha de diagnosticar durant les 24 hores posteriors al naixement. No obstant això, alguns casos que es diagnostiquen tard tenen greus implicacions per a l'afecció, l'alimentació, el creixement i el desenvolupament de la parla i el llenguatge, així com l'ansietat parental.

La CIF (per les sigles en anglès d’ICF, International Classification of Functioning, Disability and Health) va ser desenvolupada per l’OMS (2001) amb l’objectiu d’oferir una perspectiva biopsicosocial de la salut. Proporciona un marc per abordar la discapacitat i el funcionament d’una persona en el seu context i en la seva vida quotidiana. La fissura labial i palatina no només afecten la parla, sinó també el desenvolupament del llenguatge, l'assoliment acadèmic i l'alimentació. La disglòssia implica funcions de parla, veu, producció de notes i succió (b320, b3101, b5100 i b3400).