Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia

10. Disglòssia

El logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, diagnòstic i intervenció dels trastorns orgànics dels sons de la parla, amb formació especialitzada en l’avaluació anatomicofisiològica i funcional, i en l’aplicació de tècniques terapèutiques pròpies per a la millora, la rehabilitació i el manteniment de la parla afectada.

El CLC impulsa la recerca per conèixer la prevalença local dels trastorns orgànics dels sons de la parla, per desenvolupar instruments d’avaluació específics en català i castellà, i per establir intervencions basades en l’evidència científica que millorin la qualitat de vida i la comunicació de les persones afectades.

El CLC defensa un abordatge interdisciplinari per garantir una atenció integral, que coordini logopedes, pediatres, cirurgians maxil·lofacials, otorrinolaringòlegs, neuròlegs, nutricionistes, odontòlegs, infermers i psicòlegs, i promou la intervenció primerenca, la derivació adequada i l’avaluació periòdica en un marc de seguretat i compliment dels protocols sanitaris.

Signes clínics

A causa d'anomalies estructurals que donen lloc a una insuficiència velofaríngia i a desviacions estructurals orals, apareixen errors articulatoris i de ressonància. Aquestes anomalies estructurals són tributàries de cirurgia o pròtesis i és probable que no millorin fins que no se n’abordi la causa estructural.

Cal destacar les consideracions següents:

Cada malformació o deformitat (fissura labial, palatina, submucosa, fre curt o maloclusions dentàries, entre d’altres) determinarà, en principi, una alteració fonètica més o menys concreta o predictible.
Quan l’alteració morfològica és rellevant, d’inici pre- o perilocutiu i el tractament és absent o només parcial, la repercussió es pot fer palesa des del punt de vista fonològic, i se suma al trastorn purament fonètic una alteració fonològica de major o menor gravetat.
En el cas de malformacions greus no tractades o tractades parcialment o quan se sumen altres factors individuals o socials, les alteracions poden arribar a ser apreciables en el desenvolupament del llenguatge (repercussió en l’àmbit sintàctic, semàntic o pragmàtic). En aquest cas, s’ha de considerar el trastorn de parla i el del llenguatge per valorar la discapacitat que comporta.
L’existència d’una disglòssia no descarta l’existència d’un trastorn específic del llenguatge.
Les disglòssies sovint s’associen a deficiència auditiva conductiva que podrien interferir en l’avaluació del llenguatge.
Les disglòssies poden formar part de síndromes plurimalformatives caracteritzades per la possible associació de deficiència intel·lectual o altres dèficits sensorials i motors.

Els errors obligatoris derivats de les malformacions inclouen els següents:

Hipernasalitat en vocals, consonants líquides i fricatives (en casos greus també es poden nasalitzar consonants orals).
Errors d’articulació relacionats amb l’estat dental o la maloclusió.
Emissió d'aire nasal obligatòria per fissura labiopalatina o fístula, que és consistent a través de les consonants de pressió oral (oclusives, fricatives i africades). Aquest patró de flux d’aire a la cavitat nasal pot persistir postoperatòriament, tot i que hi hagi un tancament velofaringi adequat.

Podem observar també la presència d’errors compensatoris que són, majoritàriament, errors en el lloc d'articulació o la direcció del flux d'aire. Es creu que aquests errors es desenvolupen per diverses raons, inclosa la incapacitat de generar una pressió d’aire intraoral adequada per a la producció de consonants, la presència d'anomalies estructurals anteriors, l'aprenentatge auditiu-perceptiu anormal o altres factors. Els errors compensatoris que es desenvolupen a causa de la incapacitat anatòmica de tancament velofaringi poden persistir, fins i tot, després d'una gestió física reeixida del mecanisme velofaringi.

Els errors compensatoris es poden descriure com aquells que:

Es produeixen per sota del nivell de l’esfínter velofaringi i eliminen la necessitat de vàlvula de flux d'aire en la cavitat oral o de l’esfínter velofaringi, la qual cosa permet a l'individu utilitzar la faringe o la laringe com a vàlvula d'aire o pressió.
Es produeixen davant de l’esfínter velofaringi i impliquen una zona de contacte dins de la cavitat oral.
Mitjançant la utilització de l'obertura de l’esfínter velofaringi com a part de l'articulació per a l'alliberament nasal intencionat del flux d'aire i el tancament simultani bilabial, alveolar o velar.
Impliquen un flux d'aire cap endins en lloc de cap enfora per eliminar la necessitat de tancament de l’esfínter velofaringi.