Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
18. Trastorns de la veu
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, l’avaluació, el diagnòstic i el tractament dels trastorns de la veu, i ha de mantenir una formació adequada per intervenir en patologies diverses, amb atenció especial a la necessitat de formació especialitzada en casos complexos.
El CLC impulsa la recerca sobre la prevalença, l’impacte funcional, l’avaluació i la intervenció en els trastorns de la veu, i promou la creació d’instruments adaptats al context lingüístic i cultural.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i basat en l’evidència per als trastorns de la veu, promou la coordinació entre professionals i la participació activa del pacient en el seu procés de rehabilitació.
Gradació de severitat, conseqüències i suports
Grau 0: limitació mínima per a l’emissió vocal
La persona pot emetre la seva veu amb una intensitat i un temps de fonació suficients per solucionar la majoria de les necessitats comunicatives de cada dia, encara que això li pugui exigir cert esforç o ocasionalment pugui superar la capacitat del pacient. De manera puntual, la seva veu presenta ronquera marcada, monotonia per manca d'eficàcia del control tonal o to inadequat per a la seva edat i sexe, però cap d'aquestes alteracions arriba a limitar de forma rellevant l'eficàcia en la comunicació.
Grau I: limitació moderada per a l’emissió vocal
La persona pot emetre la seva veu amb una intensitat i un temps de fonació suficients per solucionar moltes de les necessitats comunicatives de cada dia, però té especial dificultat per fer-se sentir en ambients sorollosos comuns (estacions, restaurants, trens, vehicles, etc.), es cansa amb facilitat o la veu s'altera ràpidament davant de petits esforços. Pot seguir una conversa en ambients normals (converses en grups no nombrosos, converses reposades i en entorns sense soroll excessiu). La veu està gairebé contínuament alterada en la seva intensitat, to o timbre i el temps de fonació no sobrepassa els cinc segons.
Grau II: limitació severa per a l’emissió vocal
La persona pot emetre la seva veu amb una intensitat i un temps de fonació suficients per solucionar algunes de les necessitats comunicatives de cada dia. Pot presentar dificultats per mantenir una conversa en un ambient normal durant curts períodes de temps, però no pot fer-se sentir en ambients sorollosos habituals.
S’inclouen en aquest grau de severitat de la discapacitat les persones que han patit una excisió de la laringe i poden adquirir la veu erigmofònica o utilitzar eficaçment altres mètodes tècnics alternatius a la fonació fisiològica.
Grau III: limitació greu per a l’emissió vocal
El pacient pot emetre la seva veu amb una intensitat i un temps de fonació suficients per solucionar poques necessitats comunicatives de cada dia. La veu és sempre àfona, amb emissions de veu xiuxiuejada, audibles amb dificultat, que s'emeten entretallades i amb esforç. El temps de fonació, limitat a un o dos segons, amb prou feines permet l'emissió o fins i tot fonació de paraules aïllades. Si és el cas, amb erigmofonia o altres mètodes tècnics alternatius a la fonació fisiològica es compensa la situació abans descrita amb molta dificultat.
Grau IV: limitació total per a l’emissió vocal
El pacient no pot emetre la seva veu amb una intensitat i un temps de fonació suficients per solucionar cap de les necessitats comunicatives de la vida diària. Quan es tracta d’un pacient laringectomitzat, aquest no és capaç d'adquirir l’erigmofonia o d'utilitzar altres mètodes tècnics alternatius a la fonació fisiològica.