16. Trastorns de l'alimentació pediàtrics

El trastorn de l'alimentació pediàtric (TAP) es defineix com la dificultat o el rebuig persistent per seguir una ingesta oral adequada per a l'edat, associat a alteracions mèdiques, nutricionals, disfuncions en les habilitats sensoriomotores d'alimentació (com el maneig d'estris o la selectivitat a determinades textures) o a factors psicosocials. El TAP no causa disfàgia; però, la disfàgia pot ser un factor de risc de TAP a causa de la privació d'aliments, experiències orals traumàtiques i pràctiques iatrogèniques.

S'entenen per trastorns de l'alimentació infantil aquelles alteracions en el comportament relacionat amb l'alimentació que afecten nens i nenes d'entre 0 i 6 anys, amb una major prevalença entre els 0 i 3 anys. Aquestes alteracions poden comprometre el desenvolupament nutricional, sensoriomotor, emocional i relacional de l’infant i, en molts casos, impliquen també les figures parentals o cuidadores, ja que són agents clau en el procés d'alimentació.

La negativa a menjar constitueix una de les manifestacions clíniques més freqüents durant aquesta etapa del desenvolupament i s'ha de considerar un signe d'alerta. La detecció precoç és fonamental per evitar la cronificació de patrons disfuncionals i l'evolució cap a trastorns alimentaris de major complexitat.

L'anàlisi d'aquestes conductes requereix una avaluació multidimensional dels factors implicats. Entre les causes més comunes es troben el malestar físic associat a la ingesta, dificultats en les habilitats sensoriomotores orals o la presència d'experiències prèvies negatives vinculades a l'acte de menjar. En tots els casos, és essencial dur a terme una intervenció basada en l'evidència i centrada en l'entorn familiar de l'infant.

Fa una dècada, els trastorns de l'alimentació en la infància es classificaven habitualment en dues categories diagnòstiques: d'etiologia orgànica (vinculats a malalties subjacents) i d'etiologia no orgànica (atribuïts a factors conductuals o psicosocials) (Rybak, 2015). Aquesta dicotomia va ser revisada i ampliada en el document de consens elaborat per Goday et al. (2019), que proposa un enfocament més integrador i multifactorial. En l'actualitat, segueix existint debat al voltant de la delimitació nosològica i clínica entre el trastorn per evitació / restricció de la ingesta d'aliments (ARFID, de l'anglès Avoidant/Restrictive Food Intake Disorder, TERIA en català) i el trastorn de l'alimentació pediàtric (FPD per les seves sigles en anglès, TAP en català), especialment en relació amb els criteris diagnòstics i les similituds simptomàtiques.

La terminologia utilitzada amb major freqüència en la literatura científica en aquest àmbit inclou conceptes que és imprescindible conèixer i fer servir en la pràctica clínica logopèdica:

• Neofòbia: rebuig d'aliments nous o desconeguts que es resol amb l'exposició repetida i positiva a l'aliment. És comú al voltant dels 24 mesos i no s'ha de confondre amb la selectivitat alimentària.
• Dificultat d'alimentació: suggereix que hi ha un problema d'alimentació d'algun tipus, des de la mala interpretació dels pares fins a veritables trastorns.
• Trastorn per evitació/restricció de la ingesta d'aliments: engloba qualsevol rebuig prou greu per ocasionar un problema nutricional o socioemocional tant en l'infant com en els cuidadors i que precisarà tractament (ARFID/TERIA), inclòs en el DSM-5 des de 2013.
• Trastorn d'alimentació en l'infant (PFD, acrònim de l'anglès Pediatric Feeding Disorders): terme més ampli que l'anterior, ja definit anteriorment.

El CLC considera que, en línia amb els posicionaments de l'American Speech-Language-Hearing Association (ASHA), l'acció dels logopedes ha de centrar-se en aquest últim trastorn i col·laborar amb altres professionals per a l'abordatge de les alteracions de l'alimentació d'ordre més psicològic.