11. Trastorns de la ressonància

L'avaluació inclou la valoració de la funció oral, nasal i velofaríngia per a la producció de la parla. L'objectiu és ajudar a determinar si la persona es beneficiaria de la logopèdia i aportar informació funcional per a la presa de decisió quirúrgica o protètica.

Es pot considerar que algunes de les proves que els logopedes han de fer per valorar les estructures orals envaeixen el cos del pacient. Cal recordar que aquestes proves s’han de realitzar en centres sanitaris que puguin respondre de qualsevol eventualitat que suposi un risc per al pacient.

Examen de les estructures orals:

• Examen visual del complex craniofacial per identificar anomalies estructurals.
• Avaluar l'estructura i la funció oral:
  • Simetria, força i moviment de les estructures orals (llavis, mandíbula, llengua i vel del paladar).
  • Longitud del paladar tou en relació amb la profunditat de l'orofaringe.
  • Presència de fístules al paladar dur o tou.
  • Signes de possible fissura submucosa, incloent-hi úvula bífida.
  • Presència i mida del teixit amigdalar.
  • Evidència de cirurgies passades.

Producció de sons de la parla:

• Determinar si l'articulació és adequada a l'edat i socialment acceptable.
• Diferenciar els tipus d'errors de ressonància en diversos contextos de parla:
  • En població pediàtrica: errors d'articulació del desenvolupament i errors fonològics.
  • Distorsions obligatòries (per fissura palatina anormal).
  • Errors d'articulació compensatoris.
  • Errors d'aprenentatge velofaringi erroni.
  • Errors o distorsions propis de la disàrtria o l’apràxia.
  • Distorsions secundàries a l'obstrucció nasal.
• Avaluar la intel·ligibilitat de la parla, avaluant els factors que hi incideixen.
• Valoració acústica informatitzada de la presència de ressonància nasal en l’espectrografia.

Ressonància:

• Mesura de la nasalància amb dispositius adequats (Rose Medical Nasometer, Nasometer 6450 de Kay Pentax, entre d'altres). La nasalància és la relació entre l’energia acústica captada per un micròfon nasal (N) i un micròfon oral (O). Aquest valor quantifica la hipernasalitat en emissions sostingudes, seqüències numèriques i frases. Hi ha disponibles valors típics per a la població espanyola d’entre 3 i 5 anys.
• Utilitzant paraules o frases, cal avaluar el següent:
  • Hipernasalitat: ressonància nasal excessiva en vocals i consonants orals.
  • Hiponasalitat: ressonància insuficient o absent en consonants nasals i vocals adjacents, especialment /i/ i /u/.
  • Ressonància mixta: elements d'hipernasalitat inconsistent, hiponasalitat i/o cul-de-sac durant l’emissió de frases.
  • Ressonància cul-de-sac: el so se silencia i les consonants són indistintes a causa d'un bloqueig a la sortida de la cavitat nasal, oral o faríngia.
• Accions que cal realitzar per confirmar el que s'ha escoltat:
  • Tocar els costats del nas per notar les vibracions que puguin acompanyar la hipernasalitat percebuda.
  • Alternativament, pinçar i després alliberar el nas mentre l'individu produeix un segment de parla (un canvi en la ressonància indica hipernasalitat).
  • Recolzar un tub de goma acoblat a un dels narius i connectat al canal auditiu de l’examinador mentre el pacient emet sons no nasals, que permeti una transmissió clara de la ressonància en la majoria dels casos.

Emissió d'aire nasal:

• Ús de consonants orals de pressió oral sense veu (oclusives, fricatives o africades):
  • Escoltar l'emissió d'aire nasal audible en diversos contextos de parla.
  • Determinar si l'emissió d'aire nasal és present en tots els sons sensibles a la pressió (obligatori) o és específica del fonema (après).
  • Escoltar la presència de pressió feble o sense qualitat plosiva sobre les consonants oclusives (obligatori en la fissura palatina).
  • Mantenir el mirall de Glatzel sota els narius per detectar l'emissió d'aire nasal.
  • Sentir el flux d'aire que surt de la fossa nasal situant un extrem d'un tub d'escolta a l'entrada de la fossa nasal i l'altre extrem a l'orella de l'examinador.

Alimentació i deglució:

• Interessar-se per antecedents de regurgitació nasal d'aliments o líquids o dificultats d'alimentació o deglució. Quan n’hi ha, es poden realitzar o sol·licitar estudis instrumentals com videofluoroscòpia, rinofibroscòpia, laringoscòpia o avaluació de pressió intraoral.

Avaluació audiològica:

• Examen otoscòpic.
• Proves d'impedància per avaluar la funció de l'oïda mitjana.
• Proves de Weber i Rinne per orientar la presència i el tipus de pèrdua auditiva.
• Proves de reconeixement de paraules.

El CLC aconsella a professionals clínics, investigadors i estudiants fer estudis per a la creació d’instruments en català i castellà d’avaluació dels trastorns de la ressonància.