17. Alteracions de la fluència

La percepció i la vivència de l’alteració de la fluència no depenen únicament de les característiques individuals del trastorn, sinó que estan profundament influïdes pels contextos en què la persona es comunica. El grau de suport, comprensió i ajustament de l’entorn pot determinar enormement el patiment associat a la disfluència i la seva evolució. Per aquest motiu, la intervenció logopèdica no pot limitar-se exclusivament al treball individual amb el pacient, sinó que ha d’estendre’s de manera proactiva als seus espais de vida i interacció.

En el cas dels infants i adolescents, l’escola és un entorn fonamental. El logopeda, amb el consentiment de la família i del menor, ha de mantenir una comunicació fluida amb l’equip docent per garantir una comprensió acurada de les necessitats de l’infant. Aquesta intervenció pot incloure l’assessorament sobre estratègies comunicatives facilitadores (com el temps d’espera, l’escolta activa i la no interrupció), així com l’acompanyament emocional i la prevenció de conductes de burla o aïllament social. També és rellevant oferir recursos als mestres per normalitzar la disfluència dins l’aula, reduint-ne l’estigma i afavorint la participació oral de l’infant en activitats escolars.

Pel que fa a l’entorn familiar, és essencial explorar-ne les dinàmiques comunicatives i emocionals. L’estil d’interacció dels cuidadors (ritme conversacional, nivell d’exigència, capacitat d’escolta) pot ser un factor facilitador o estressant per al menor. En aquest sentit, el logopeda pot oferir orientació per afavorir un clima comunicatiu més acollidor i relaxat, així com ajudar la família a entendre el trastorn i reduir-ne la càrrega emocional. En models com el DCM (Demands and Capacities Model), la intervenció en l’entorn és un pilar fonamental per reduir la pressió comunicativa i fomentar la fluïdesa espontània.

En el cas dels adults, el treball amb l’entorn pren una forma diferent, centrant-se en l’apoderament de la persona per gestionar les seves interaccions personals, socials i laborals. Es tracta de proporcionar estratègies i eines que permetin afrontar situacions comunicatives potencialment angoixants, com entrevistes de feina, presentacions o converses espontànies. Així mateix, es fomenta la capacitat d’expressar a l’interlocutor les pròpies necessitats comunicatives i de reduir l’autocensura.

Un recurs complementari clau en l’abordatge contextual és el suport associatiu. Les associacions de persones amb alteració de la fluència ofereixen espais de trobada, grups d’ajuda mútua i accions de sensibilització social. La seva funció és doble: afavorir el benestar del pacient i contribuir a la transformació de l’entorn social mitjançant una visibilització realista i empàtica del trastorn. La derivació cap a aquests recursos forma part de les bones pràctiques logopèdiques, especialment en el cas d’adolescents i adults.

Finalment, el model de referència per a aquesta actuació ampliada és la CIF, que reconeix explícitament el paper de l’entorn com a barrera o facilitador. Aquest enfocament permet incorporar una mirada global a la intervenció, considerant no només els dèficits observables sinó també les limitacions en la participació i les oportunitats d’interacció significativa.

El CLC aconsella a professionals clínics, investigadors i estudiants que duguin a terme estudis sobre la intervenció en l’entorn de les persones amb alteracions de la fluència.