11. Trastorns de la ressonància

Els procediments de tractament de les alteracions de la ressonància inclouen la cirurgia, la implantació de pròtesis, l’acció farmacològica i el tractament logopèdic. La selecció del tractament es decideix en funció de la causa del trastorn de ressonància amb adequació a l'edat cronològica i de desenvolupament de l'individu, al seu estat de salut, així com les capacitats físiques, sensorials, cognitives i de bagatge cultural i lingüístic.

El maneig quirúrgic és el tractament més comú per a la parla hipernasal a causa de la insuficiència velofaríngia (estructural) i també es pot utilitzar per tractar fístules oronasals simptomàtiques per a la parla. El maneig quirúrgic de la hiponasalitat implica procediments per corregir les fonts anatòmiques d'obstrucció. 

El maneig protètic s'utilitza per corregir problemes de ressonància que donen lloc a hipernasalitat quan no hi ha opcions quirúrgiques o quan l'individu no pot o no vol sotmetre’s a una cirurgia. Els logopedes poden col·laborar amb ortodontistes per ajudar en el disseny protètic, el posicionament o els ajustos per a una funció òptima de parla i deglució.

El maneig farmacològic de vegades està indicat quan la inflamació a la cavitat nasal a causa d'al·lèrgies o altres irritants està causant o contribuint a la hiponasalitat. Els medicaments inclouen antihistamínics o esteroides administrats mitjançant esprais nasals o medicaments orals.

La logopèdia no pot corregir trastorns de ressonància que es deuen a causes estructurals. La seva funció és de suport funcional a les accions quirúrgiques i protètiques i correctives en les articulacions compensatòries no obligades i en les articulacions mal apreses.

El CLC orienta els professionals de la pràctica clínica a intervenir en els següents elements dels trastorns de la ressonància.

L’emissió d'aire nasal i la hipernasalitat amb funció normal de la vàlvula velofaríngia o postquirúrgica es pot abordar amb tècniques com ara:

• Retroalimentació visual proporcionada per un mirall col·locat sota el nas durant la producció de fonemes orals o per dispositius dissenyats per a aquest objectiu.
• Retroalimentació auditiva proporcionada per tubs de plàstic (un extrem es col·loca a l'entrada nasal del pacient i l'altre extrem es col·loca a l'orella), per l’ús de l’estetoscopi o amb aplicacions informàtiques que capten separadament el senyal sonor oral del senyal nasal.
• Retroalimentació visual mitjançant dispositius de feedback basats en l’anàlisi en temps real de la nasalància, amb un ajust adequat i progressiu dels llindars objectiu, fent-los accessibles a la persona.
• Pràctica de l’emissió de sons específics afectats per les característiques estructurals del tracte de fonació i per l’escapament d’aire, amb l’objectiu de millorar-ne la intel·ligibilitat en la cadena parlada.
• Ajustament de l’acomodació articulatòria i del punt d’articulació per optimitzar la producció de sons, millorant la intel·ligibilitat i la ressonància quan les estructures físiques no permeten un patró articulatori estàndard.
• Consciència i pràctica dels aspectes suprasegmentals de la parla, com l’accentuació, el control de la intensitat i la prosòdia, amb l’objectiu de millorar la intel·ligibilitat i la naturalitat de les emissions i de la veu.

En les alteracions de la ressonància relacionades amb l’apràxia de la parla és important el treball de planificació i coordinació del moviment velofaringi. La percepció de la ressonància també pot millorar a mesura que el vel s'articula amb més precisió.

En els casos de debilitat muscular o de disàrtria que donen lloc a la hipernasalitat, podem compensar el trastorn de ressonància persistent utilitzant tècniques específiques de la disàrtria o bé el tractament de resistència per pressió positiva contínua de les vies respiratòries durant la parla amb dispositius tipus CPAP.

Les persones sordes o amb dificultats auditives sovint tenen dificultats per controlar la funció de la vàlvula velofaríngia a causa de la manca o disminució de la retroalimentació auditiva. Els audiòfons i els implants coclears serveixen per ajudar els mecanismes de retroalimentació auditiva de l'individu, cosa que millora les habilitats d'autocontrol. S'ha demostrat que els implants coclears augmenten la comprensió de la parla i ajuden a millorar la ressonància dels parlants orals. Després d'obtenir audiòfons o rebre implantació coclear, els individus sovint es beneficien de la rehabilitació auditiva per millorar les habilitats d'escolta i de comunicació. Els objectius addicionals poden abordar la parla (per exemple: millorar la producció de consonants) i la ressonància, aprofitant la millora de la retroalimentació auditiva.

Les persones sordes poden beneficiar-se de la retroalimentació visual i tàctil per normalitzar la parla hipernasal. Aquestes tècniques de retroalimentació poden incloure el monitoratge visual del flux d'aire nasal amb mirall o amb dispositius i la retroalimentació tàctil.

El CLC aconsella a professionals clínics, investigadors i estudiants fer estudis sobre la intervenció logopèdica en els trastorns de la ressonància.