13. Disfuncions orofacials

El CLC orienta els professionals de la pràctica clínica a intervenir en els següents elements de les disfuncions orofacials.

Les disfuncions orofacials i els hàbits lesius poden afectar negativament el procés de creixement i desenvolupament de la dentició, sobretot en les etapes de dentició temporal i mixta. L’evidència recomana iniciar el tractament al més aviat possible. El CLC orienta una rehabilitació amb freqüència d’entre 2 i 3 sessions a la setmana per intervenir de manera intensiva i prevenir una actuació ortodòntica posterior o potenciar-ne l’eficàcia, aconseguir una estabilitat adequada posttractament i evitar-ne la recidiva.

Les claus de l’èxit de la teràpia miofuncional les trobem en una bona avaluació, en què s’estableixen correctament els objectius de treball. També cal tenir en compte que és imprescindible la col·laboració de la família i del mateix pacient. A més, cal un treball constant, intens i perllongat. I, finalment, l’èxit demana la coordinació de tots els professionals implicats per poder fer una planificació acurada del tractament logopèdic en relació amb altres tractaments.

La teràpia miofuncional ha demostrat que millora les alteracions de la masticació, deglució, respiració i els hàbits orals lesius a través de l’ús d’exercicis isotònics i isomètrics a les estructures orofaríngies. La teràpia miofuncional es pot fer servir sola o amb altres teràpies com el tractament ortodòntic amb aparells fixos o amovibles.

Els exercicis motors orals inclouen l’estimulació sensorial, els moviments repetitius (a vegades contra resistència) dirigits a la musculatura orofaríngia com els llavis, la llengua, la mandíbula, el paladar tou i la faringe, amb l’objectiu de millorar-ne els moviments i la força.

A continuació, es destaquen algunes de les estratègies terapèutiques indicades per al tractament de les disfuncions orofacials.

• Exercicis de resistència muscular labiolinguofaríngia: els exercicis per millorar la diferenciació de la llengua, els llavis i la mandíbula inclouen l'estimulació tàctil oral i els moviments de la llengua sense ajuda de la mandíbula, com ara la punta de la llengua a la cresta alveolar o els clics de la llengua contra el paladar. Els exercicis isotònics i isomètrics es dirigeixen als llavis i la llengua, per tal d'ensenyar la postura de repòs de la boca tancada i la respiració nasal.
• Postura de descans oral: aconseguir una postura de repòs amb els llavis junts és un altre objectiu de la teràpia miofuncional orofacial. La teràpia per aconseguir la competència labial ajuda a estabilitzar la posició de repòs vertical de les dents i els maxil·lars, i també pot influir positivament en la postura de repòs de la llengua. Els exercicis per millorar el tancament dels llavis poden incloure la subjecció d'un depressor de la llengua entre els llavis, l'ús d'un manòmetre labial, somriure àmpliament i després arrodonir els llavis alternativament i les activitats de resistència als llavis.

El CLC aconsella a professionals clínics, investigadors i estudiants fer estudis sobre la intervenció logopèdica de les disfuncions orofacials.