13. Disfuncions orofacials

El CLC orienta els professionals de la pràctica clínica a intervenir en els següents elements de les disfuncions orofacials.

Les disfuncions orofacials i els hàbits lesius poden afectar negativament el procés de creixement i desenvolupament de la dentició, sobretot en les etapes de dentició temporal i mixta. L’evidència recomana iniciar el tractament al més aviat possible. 

Les claus de l’èxit de la teràpia miofuncional les trobem en una bona avaluació, en què s’estableixen correctament els objectius de treball. També cal tenir en compte que és imprescindible la col·laboració de la família i del mateix pacient. A més, cal un treball constant i intens. I, finalment, l’èxit demana la coordinació de tots els professionals implicats per poder fer una planificació acurada del tractament logopèdic en relació amb altres tractaments.

La teràpia miofuncional ha demostrat que millora les alteracions de la masticació, deglució, respiració i els hàbits orals lesius a través de l’ús d’exercicis isotònics i isomètrics a les estructures orofaríngies. La teràpia miofuncional es pot fer servir sola o amb altres teràpies com el tractament ortodòntic amb aparells fixos o amovibles.

Els exercicis motors orals inclouen l’estimulació sensorial, els moviments repetitius (a vegades contra resistència) dirigits a la musculatura orofaríngia com els llavis, la llengua, la mandíbula, el paladar tou i la faringe, amb l’objectiu de millorar-ne els moviments i la força.

A continuació, es destaquen algunes de les estratègies terapèutiques indicades per al tractament de les disfuncions orofacials.

• Exercicis de resistència muscular labiolinguofaríngia: els exercicis per millorar la diferenciació de la llengua, els llavis i la mandíbula inclouen l'estimulació tàctil oral i els moviments de la llengua sense ajuda de la mandíbula, com ara la punta de la llengua a la cresta alveolar o els clics de la llengua contra el paladar. Els exercicis isotònics i isomètrics es dirigeixen als llavis i la llengua, per tal d'ensenyar la postura de repòs de la boca tancada i la respiració nasal.

• Postura de descans oral: aconseguir una postura de repòs amb els llavis junts i els dos terços anteriors de la llengua en contacte amb el paladar és un altre objectiu fonamental de la teràpia miofuncional orofacial. El treball de la competència labial contribueix a l’estabilitat de la postura lingual i a l’equilibri de les estructures dentoalveolars i maxil·lars.

  Els exercicis per generalitzar el tancament labial poden incloure la subjecció d’un depressor lingual o d’un paper de seda entre els llavis mentre la persona realitza activitats de la vida diària, afavorint així la transferència a contextos funcionals.

  Pel que fa a la postura lingual de repòs, es treballa la presa de consciència del punt palatí (punt retroincisiu o “spot”), on es col·loca el primer terç de la llengua, així com el contacte suau del dors mitjà amb el paladar dur, evitant pressions sobre les dents. Es poden realitzar exercicis com: mantenir la llengua adherida al paladar durant uns segons amb respiració nasal controlada; fer succió lingual contra el paladar (exercici de “ventosa” o tongue suction hold); elevar la llengua mantenint la mandíbula estable i relaxada; i incorporar pràctiques d’automatització en repòs mitjançant recordatoris posturals al llarg del dia.

  Aquests exercicis tenen com a objectiu consolidar una postura labial i lingual estable, funcional i integrada dins d’un patró de respiració nasal adequat.

El CLC aconsella a professionals clínics, investigadors i estudiants fer estudis sobre la intervenció logopèdica de les disfuncions orofacials.