Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia

11. Trastorns de la ressonància

El logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, el diagnòstic i la intervenció en els trastorns de la ressonància, amb formació especialitzada en l’avaluació anatomicofisiològica i funcional, així com en les tècniques terapèutiques pròpies per a la millora, la rehabilitació i el manteniment de la parla i la ressonància afectades.

El CLC impulsa la recerca per conèixer la prevalença local dels trastorns de la ressonància, per desenvolupar instruments d’avaluació específics en català i castellà, i per establir intervencions basades en l’evidència científica que millorin la comunicació, la qualitat de vida i l’autoimatge de les persones afectades.

El CLC defensa un abordatge interdisciplinari per garantir una atenció integral, que coordini logopedes, neuròlegs, otorrinolaringòlegs, estomatòlegs, cirurgians maxil·lofacials, psicòlegs i professionals de la veu artística quan sigui necessari, i promou la prevenció, la sensibilització, la derivació adequada i l’aplicació de mesures de seguretat en els centres sanitaris per a la realització de les exploracions i dels tractaments.

Signes clínics

Els signes i símptomes dels trastorns de ressonància poden variar en funció de diversos factors, incloent-hi el tipus de trastorn de ressonància i la gravetat de la malaltia que provoca el trastorn. A continuació, s'enumeren els signes i símptomes associats a cada tipus de trastorn de ressonància.

Hipernasalitat:

Es percep quan hi ha una ressonància nasal excessiva, normalment en vocals, sons fricatius, líquids i, en casos greus, consonants orals (per exemple, /b/, /d/ i /ɡ/).
Les vocals tancades (/u/, /i/) són més susceptibles als efectes de la hipernasalitat i solen ser les primeres vocals en què l'oient en nota la presència.
Les consonants oclusives poden ser percebudes com les seves corresponents consonants nasals homorgàniques (per exemple, /n/ per a /d/ o /m/ per a /b/).
La hipernasalitat pot anar acompanyada o no d’un flux d’aire nasal que s’escapa per incompetència de la vàlvula palatofaríngia.

Hiponasalitat:

Es percep quan hi ha una ressonància nasal reduïda en vocals i consonants nasals.
En els casos més greus, la hiponasalitat es produeix conjuntament amb la desnasalització de les consonants nasals (/m/, /n/ i /ŋ/), fent que es percebin com a orals (per exemple, /b/ per a /m/, /d/ per a /n/, i /ɡ/ per a /ŋ/).

Ressonància cul-de-sac:

El so ressona en una de les cavitats del tracte vocal (habitualment faringi), però es bloqueja a la sortida de la cavitat a causa d'una obstrucció.
Tant la ressonància cul-de-sac oral com la faríngia provoquen que les consonants siguin «silenciades» i indiferenciades i es redueixi el volum de la parla.
La ressonància nasal cul-de-sac provoca una ressonància disminuïda.

Ressonància mixta:

Concurrència d'hipernasalitat, hiponasalitat o ressonància cul-de-sac en el mateix senyal de parla.
La hipernasalitat i la hiponasalitat es poden produir en diferents moments durant la mateixa frase.
La hipernasalitat i la hiponasalitat poden coexistir quan hi ha trastorns de la ressonància i qualsevol forma d'obstrucció nasofaríngia.

La CIF (per les sigles en anglès d’ICF, International Classification of Functioning, Disability and Health) va ser desenvolupada per l’OMS (2001) amb l’objectiu d’oferir una perspectiva biopsicosocial de la salut. Proporciona un marc per abordar la discapacitat i el funcionament d’una persona en el seu context i en la seva vida quotidiana. Els trastorns de la ressonància impliquen funcions de parla, veu, producció de notes i succió (b320, b3101, b5100 i b3400).