Vés al contingut

Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia

14. Disfàgia orofaríngia

Descarrega el capítol

El logopeda és el professional sanitari competent per a l’avaluació, el diagnòstic i la intervenció en els trastorns de deglució, i disposa de formació específica per aplicar tècniques terapèutiques individualitzades i basades en l’evidència.

El CLC impulsa la recerca sobre la prevalença, l’impacte funcional i social, l’avaluació i la intervenció en la disfàgia, promou la creació d’instruments adaptats lingüísticament i culturalment al nostre context.

El CLC defensa un abordatge interdisciplinari i cooperatiu per a la disfàgia, que afavoreixi la detecció precoç, la coordinació entre professionals i la millora de la qualitat de vida de les persones afectades.

Signes clínics

Els signes de la disfàgia, que afecten la seguretat i l’eficàcia, inclouen:

A la fase preparatòria i oral de la deglució:

  • Incapacitat per mantenir el segell labial, fet que provoca fuites d'aliments o líquids de la cavitat oral cap a l’exterior (pèrdua anterior de bol).
  • Dificultat per controlar els aliments dins de la boca.
  • Dificultat per elaborar el bol alimentari, masticació ineficaç i temps extra necessari per formar el bol.
  • Disminució en la mobilitat o en la força de la llengua per poder mobilitzar i propulsar els aliments des de la boca fins a l’orofaringe.
  • Dificultat per iniciar l’impuls lingual per iniciar la deglució.
  • Presència de residus d’aliments o líquids a la cavitat oral després d’empassar (residu oral).

 

A la fase faríngia:

  • Aliments o líquids que es desvien cap a la cavitat nasal (regurgitació nasofaríngia).
  • Presència de residu a la faringe.
  • Sensació d'aliments "enganxats" o d’ocupació de la faringe.
  • Aliments, sòlids o líquids que es desvien cap a la via respiratòria (penetracions o broncoaspiracions) que afecten la seguretat de la deglució i que es poden manifestar amb:
    • Canvis en la qualitat de la veu (p. ex., veu humida) abans, durant o després de la deglució sigui tant d’aliments sòlids com líquids, també amb la saliva.
    • Tos o necessitat d’aclarir  la faringe/laringe abans, durant o després de la deglució sigui tant d’aliments sòlids com líquids.
    • Reducció del nivell basal de saturació d’oxigen.
    • Cal tenir en compte que a vegades les alteracions de la seguretat són silencioses i no es manifesten clínicament amb tos ni canvi de veu ni dessaturació d'oxigen.
  • Odinofàgia, que és dolor durant o després de la deglució tant d’aliments sòlids com líquids.
  • Dificultat per coordinar la respiració i la deglució.

 

És important fer sempre una bona anamnesi i observar el moment en què es produeixen els signes de seguretat de la deglució; per poder diagnosticar una disfàgia orofaríngia cal conèixer el context d'altres indicadors clínics com ara l'etiologia de la malaltia que provoca la disfàgia i la salut general del pacient, i no dependre d'un sol signe o símptoma. No en tots els tipus de DO estan presents tots els signes d’alteració. La DO pot suposar diverses complicacions en la salut del pacient:

  • Infecció respiratòria i febre aguda o de repetició: pneumònia per aspiració.
  • Pèrdua de pes, desnutrició o deshidratació a conseqüència de la disminució de la ingesta d’aliments sòlids i líquids.
  • Molèsties relacionades amb sospita de disfàgia esofàgica (per exemple: sensació de globus, regurgitació).
  • Fragilitat i augment de la comorbiditat.
  • Mort per complicacions respiratòries.