Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
7. Trastorn del desenvolupament dels sons de la parla
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a l’avaluació, el diagnòstic, la prevenció i la intervenció en els trastorns del desenvolupament dels sons de la parla, i ha de mantenir una formació actualitzada per adaptar-se als avenços en les definicions, els instruments i les tècniques terapèutiques, així com adaptar-se a la diversitat lingüística dels infants del nostre entorn.
El CLC promou la recerca per conèixer-ne la prevalença local, desenvolupar instruments d’avaluació i intervenció adaptats als contextos lingüístics català i castellà, i crear conjunts bàsics de categories CIF que permetin identificar els elements afectats pels trastorns del desenvolupament dels sons de la parla.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari basat en l’evidència, en què el diagnòstic i tractament són essencialment logopèdics, amb interconsultes a especialistes en neurologia, otorrinolaringologia o psicologia quan sigui necessari, garantint així una intervenció integral i centrada en la persona.
Definició
El trastorn del desenvolupament dels sons de la parla (TDSP) es caracteritza per dificultats en l'adquisició, la producció i la percepció de la parla, que es manifesten en errors de pronunciació. Aquests errors, tant en nombre com en tipologia, així com la qualitat de la producció oral, superen els límits de variació normals segons l'edat i el nivell cognitiu de la persona. Els errors de pronunciació redueixen la intel·ligibilitat i afecten significativament la comunicació. Aquests errors no es poden atribuir a variacions socials, culturals o ambientals, com ara dialectes regionals, ni a una discapacitat auditiva o anomalies estructurals o neurològiques. Per aquest motiu, es consideren dificultats “primàries” de la parla; en canvi, quan són conseqüència d'altres trastorns, s’anomenen dificultats “secundàries”. Els perfils més freqüents de TDSP són dos: el primer, observat amb major freqüència en infants en edat preescolar, es caracteritza per alteracions severes de precisió de la pronunciació que poden arribar a comprometre la intel·ligibilitat de la parla. El segon perfil, típic de l’etapa escolar, es diferencia per errors residuals de parla i el risc potencial de desenvolupar dificultats específiques d’aprenentatge.
El terme per referir-se a aquest trastorn ha anat variant amb el temps. La proposta actual de la Classificació Internacional de Malalties (CIM) 11, però sense la traducció oficial en el moment de publicació d’aquest document, és “Trastorn del Desenvolupament del So de la Parla”. Tant la CIM 10-ES com el DSM-5 (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders) es refereixen a aquest trastorn com a “Trastorn fonològic”. L’American Speech-Language-Hearing Association (ASHA) també ha canviat la denominació; inicialment es coneixia com a “Articulation Disorder" i posteriorment com a “Articulation and Phonological Disorder”. A l’Estat espanyol, el terme va evolucionar de “Dislàlies múltiples” i “Retard de parla” fins al més consolidat “Trastorn fonològic”. En ambients sanitaris solen fer ús del terme “Dislàlia” com a comodí que defineix tant el defecte de pronunciació aïllat, com la pronunciació inintel·ligible de qualsevol pacient.