Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia

7. Trastorn del desenvolupament dels sons de la parla

El logopeda és el professional sanitari competent per a l’avaluació, el diagnòstic, la prevenció i la intervenció en els trastorns del desenvolupament dels sons de la parla, i ha de mantenir una formació actualitzada per adaptar-se als avenços en les definicions, els instruments i les tècniques terapèutiques, així com adaptar-se a la diversitat lingüística dels infants del nostre entorn.

El CLC promou la recerca per conèixer-ne la prevalença local, desenvolupar instruments d’avaluació i intervenció adaptats als contextos lingüístics català i castellà, i crear conjunts bàsics de categories CIF que permetin identificar els elements afectats pels trastorns del desenvolupament dels sons de la parla.

El CLC defensa un abordatge interdisciplinari basat en l’evidència, en què el diagnòstic i tractament són essencialment logopèdics, amb interconsultes a especialistes en neurologia, otorrinolaringologia o psicologia quan sigui necessari, garantint així una intervenció integral i centrada en la persona.

Causes

En el moment de publicació d’aquest document, no es coneix la causa dels TDSP; no obstant això, es coneixen alguns factors de risc, predictors o agreujants. Els factors notificats amb més freqüència són els següents:

Gènere: la incidència de TDSP és més alta en homes que en dones.
Antecedents familiars: els infants que tenen familiars amb dificultats en la parla o en el llenguatge tenen més probabilitats de presentar un TDSP. Alguns estudis assenyalen que el TDSP comparteix marcadors genotípics amb els del trastorn d’aprenentatge amb dificultats en la lectura.
Dèficits perceptius: l’evidència confirma que els dèficits en la percepció de la parla estan presents en part dels infants amb TDSP i poden impactar significativament en la pressió articulatòria.
L’otitis mitjana persistent, sovint associada a pèrdua auditiva temporal o fluctuant, es relaciona a vegades amb una disminució en les habilitats de discriminació i producció de la parla.
La inconsistència dels errors en l’etapa preescolar és un predictor de normalització tardana de la precisió articulatòria. Igualment, les puntuacions baixes en vocabulari receptiu són indicadors de recuperació més tardana.
La relació entre maloclusió i dificultats articulatòries és lleu, es limita a la distorsió o substitució de sons frontals i no s’aprecien patrons diferents segons les maloclusions.
Alguns estudis han relacionat factors com l'estrès matern, les infeccions durant l'embaràs, les complicacions durant el part, el part prematur o el baix pes en néixer amb retards i trastorns dels sons de la parla.
Les revisions sistemàtiques sobre l’efecte del bilingüisme en infants amb TSDP s’han realitzat majoritàriament en llengua anglesa i no permeten establir conclusions definitives, tot i que sí que s’aprecien diferències entre els monolingües i bilingües en termes de taxa i patrons d’error, tant amb transferència positiva com negativa. A més del biaix de l’idioma anglès, aquests estudis presenten carències en el control de variables externes rellevants, com aspectes socials i econòmics. S’ha de tenir en compte que només es pot considerar TDSP si les dificultats apareixen en totes les llengües que parla l'infant encara que els errors no sempre siguin els mateixos, a conseqüència de la variació de sons d’una llengua a una altra. S’ha de valorar el contacte en quantitat i qualitat amb cada llengua.
La debilitat en la força de la llengua no és un factor etiològic del TDSP, però sí que es relaciona amb les dificultats de pronunciació dels infants amb trastorns motors de la parla, com la disàrtria.