Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
12. Apràxia de la parla
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari expert en el diagnòstic diferencial, el tractament i el seguiment de l’apràxia de la parla. Ha de disposar de formació especialitzada en control motor, codificació fonològica i estratègies terapèutiques adaptades, inclosa la comunicació augmentativa i alternativa.
El CLC promou la recerca per conèixer la prevalença de l’apràxia de la parla al nostre territori, desenvolupar instruments d’avaluació i intervenció en català, i elaborar conjunts bàsics de categories CIF per avaluar el seu impacte funcional i en la qualitat de vida.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari que inclogui metges neuròlegs, fisioterapeutes i altres especialistes segons el cas, amb la participació activa de la família i l’ús de tecnologies de suport adequades per garantir la millor atenció integral.
Avaluació integral
El CLC orienta els professionals de la pràctica clínica a avaluar els següents elements de l’apràxia de la parla.
D'acord amb la CIF, es realitza una avaluació integral per identificar i descriure:
- Deficiències en l'estructura i en les funcions corporals, amb especial referència a les relacionades amb la parla.
- Limitacions en l'activitat i la participació, inclosa la comunicació funcional i les interaccions socials i l'impacte de la parla en la qualitat de vida, tenint en compte l'impacte de les limitacions en els rols socials de la persona dins de la seva comunitat.
- Factors contextuals (ambientals i personals) que serveixen de barrera o de facilitadors de l'èxit de la comunicació i la participació en la vida.
Cal tenir en compte que el diagnòstic d’apràxia infantil de la parla en nens menors de 3 anys és un repte per diversos motius: la presència potencial de discapacitats del desenvolupament i condicions comòrbides; la manca d'una llista única i validada de característiques diagnòstiques que diferenciï les apràxies infantils de la parla d'altres tipus de trastorns del so de la parla infantil; el fet que algunes característiques primàries de l’apràxia infantil de la parla són característiques de la parla emergent en infants, típicament en desenvolupament de menors de 3 anys; les dificultats per disposar d’una mostra de parla prou àmplia per fer un diagnòstic definitiu; i, finalment, per la possibilitat que els canvis en la parla que es produeixin durant els primers 3 anys puguin alterar l'etiqueta diagnòstica.
La reavaluació periòdica de les persones amb apràxia de la parla és important tant en els casos d’apràxia adquirida com en la progressiva primària, ja que, en el primer cas, la recuperació neurològica es pot produir durant diversos mesos o més i, en el segon cas, per garantir que la persona es comunica amb nivells màxims d'independència i per planificar adaptacions comunicatives addicionals que puguin esdevenir necessàries amb la progressió de la malaltia.