8. Trastorns del desenvolupament de l'aprenentatge

En la intervenció dels TDAp és fonamental distingir les pràctiques fonamentades en l’evidència d’aquelles que, tot i ser populars, manquen de suport científic. Algunes propostes es difonen amb promeses exagerades, sense validar-ne l’eficàcia ni ajustar-se a les necessitats concretes de cada trastorn.

Entre les pràctiques més comunes però desaconsellades, hi ha les teràpies visuals i les lents de colors, l’entrenament d’integració auditiu aïllat (com Fast ForWord), els programes basats en la funció cerebel·losa, la lectura ultraràpida, la musicoteràpia aplicada com a tractament principal, les tècniques d’integració sensorial, l’ensenyament precoç sistemàtic abans de la maduresa lectora o l’ús exclusiu de tecnologia sense orientació. Totes elles han demostrat poca o nul·la utilitat i poden ser contraproduents.

Aquestes intervencions solen compartir característiques com ara:

• Basar-se en teories no reconegudes científicament.
• Aplicar-se a múltiples trastorns sense especificitat ni adaptació.
• Prometre millores ràpides amb esforç mínim.
• Ometre la necessitat d’ensenyament explícit i pràctica guiada.
• Ser fàcils d’utilitzar sense formació específica.

També són poc útils les estratègies que substitueixen el treball específic en lectura, escriptura o càlcul per exercicis generals (com atenció, memòria o motricitat) sense contingut funcional ni transferència. Així mateix, l’abandonament de la intervenció en l’adolescència o l’edat adulta perquè es considera que “ja és massa tard” és contrari al que demostra l’evidència.

De moment, cal evitar mètodes experimentals no validats —com l’estimulació cerebral no invasiva o programes informàtics comercials sense revisió— fins que es disposi de resultats sòlids. Aplicar aquestes tècniques pot restar temps i recursos a les intervencions.