Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
12. Apràxia de la parla
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari expert en el diagnòstic diferencial, el tractament i el seguiment de l’apràxia de la parla. Ha de disposar de formació especialitzada en control motor, codificació fonològica i estratègies terapèutiques adaptades, inclosa la comunicació augmentativa i alternativa.
El CLC promou la recerca per conèixer la prevalença de l’apràxia de la parla al nostre territori, desenvolupar instruments d’avaluació i intervenció en català, i elaborar conjunts bàsics de categories CIF per avaluar el seu impacte funcional i en la qualitat de vida.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari que inclogui metges neuròlegs, fisioterapeutes i altres especialistes segons el cas, amb la participació activa de la família i l’ús de tecnologies de suport adequades per garantir la millor atenció integral.
Definició
L'apràxia de la parla és un trastorn neurològic motor de la parla que afecta la planificació i programació dels moviments necessaris per articular sons, síl·labes i paraules, en absència d’alteracions musculars o estructurals que en justifiquin la dificultat. Es poden distingir dues formes principals: l’apràxia de la parla adquirida en adults, que sol presentar-se com a seqüela d’un accident cerebrovascular o una altra lesió cerebral, i l’apràxia de la parla infantil o del desenvolupament, que es pot presentar en infants com un trastorn de la parla sense causa coneguda, com a part de trastorns neurològics complexos (com l’autisme o síndromes genètiques) o associat a danys cerebrals coneguts (com ictus o traumatismes). L'apràxia de la parla també s'ha referit en la literatura clínica com apràxia o dispràxia verbal.