12. Apràxia de la parla

Els trets destacats de l'apràxia de la parla que han obtingut un ampli consens per al diagnòstic diferencial són:

• Distorsions del fonema i substitucions o addicions distorsionades.
• Errors inconsistents.
• Reducció de síl·labes.
• Errors en la seqüència de moviments.
• Reducció del ritme de parla general.
• Segregació de la síl·laba amb durades intra- i intersegmentals àmplies i fluïdesa interrompuda amb intents d’autocorrecció.
• Dificultat per iniciar seqüències articulatòries que pot anar acompanyada de comportaments audibles o silenciosos que marquen falsos inicis i reinicis.
• Moviments inicials de cerca o de temptativa dels òrgans articulatoris, que comporten un excés de gesticulació i un esforç augmentat per articular.
• Alteració de la prosòdia a conseqüència de la dificultat per imposar un ritme natural a la parla, variar l’entonació, mantenir la duració adequada dels sons i proporcionar l’èmfasi necessari per determinar l’accent lèxic i de les frases.

Les característiques anteriors responen a dèficits en la planificació i programació de moviments per a la parla i poden augmentar davant de paraules amb una major longitud de síl·laba i complexitat motriu. L'evolució de l'apràxia de la parla depèn del diagnòstic específic i del temps transcorregut des de l'aparició inicial. En alguns casos pot millorar, mantenir-se estable o empitjorar. En casos greus, inicialment la persona no pot parlar.

En el context del neurodesenvolupament, molts d’aquests signes poden considerar-se com a part del perfil clínic general, en lloc de com a manifestacions aïllades. També hi pot haver problemes sensorials i motors que es produeixen conjuntament. Aquests inclouen:

• Retards en el desenvolupament motor gruixut i fi.
• Apràxia oral.
• Apràxia de les extremitats.
• Dificultats d’alimentació.
• Percepció orosensorial anormal (hiper- o hiposensibilitat a la zona oral).

Tot i que en alguns casos l’apràxia de la parla pot ser el signe principal, és freqüent que es presenti juntament amb altres trastorns neurocognitius i lingüístics, com l’apràxia límbica o d’extremitats i l’afàsia. Per aquest motiu, altres sistemes de comunicació, com l’ús de gestos amb significat, l’escriptura, l’assenyalament, el dibuix o les respostes de sí/no, també poden estar alterats i no ser fiables funcionalment.

Per la seva inconsistència, la parla pot ser funcional en una situació controlada, però es pot deteriorar notablement en altres entorns.

Quan l’apràxia de la parla s’associa a trastorns del neurodesenvolupament, l’impacte sobre el desenvolupament lingüístic no es limita al component fonològic. Aquest trastorn comporta un risc elevat de dificultats en el llenguatge expressiu, en l’aprenentatge de la lectura i, en els casos més greus, també en la comprensió del llenguatge. Aquest darrer efecte es deu principalment a les restriccions en la capacitat de participar en intercanvis comunicatius elaborats. Les limitacions comunicatives poden tenir conseqüències significatives en l’àmbit social, psicològic i educatiu.

De vegades, cal diferenciar entre apràxia i disfluència (tartamudesa, disfèmia), atès que pot haver-hi alguna superposició en els símptomes. A més, de manera similar als nens sense trastorns motors de la parla, els nens sospitosos de tenir apràxia infantil de la parla poden passar per períodes de disfluència. 

L'apràxia de la parla sovint apareix en el context d'altres trastorns neurogènics de la comunicació com la disàrtria i l'afàsia o es presenta de manera similar. L'apràxia de la parla no implica debilitat muscular, paràlisi, espasticitat o moviments involuntaris típicament associats a la disàrtria o dèficits de comprensió del llenguatge o de producció que caracteritzen l'afàsia.

L'apràxia de la parla està marcada principalment per dèficits articulatoris i prosòdics, a diferència de la disàrtria en què altres subsistemes de la parla es poden veure afectats, com alteracions de la ressonància, la fonació o la respiració. A diferència de l'apràxia de la parla, la disàrtria generalment no està influenciada per l'automaticitat de la producció de la parla, la modalitat de l'estímul o les variables lingüístiques.

La CIF (per les sigles en anglès d’ICF, International Classification of Functioning, Disability and Health) va ser desenvolupada per l’OMS (2001) amb l’objectiu d’oferir una perspectiva biopsicosocial de la salut. Proporciona un marc per abordar la discapacitat i el funcionament d’una persona en el seu context i en la seva vida quotidiana. L’apràxia de la parla implica funcions corporals de la parla, de la veu i del sistema respiratori (b310, b320 i b450) així com funcions neuromusculoesquelètiques relacionades amb el moviment (b740 i b765).