Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
4. Trastorns lingüístico-cognitius adquirits
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, el diagnòstic i la intervenció en els trastorns lingüístico-cognitius adquirits, i ha de mantenir una formació especialitzada i actualitzada per atendre les necessitats específiques de persones amb deteriorament cognitiu, demències o fragilitat associada a l’edat.
El CLC impulsa la recerca per conèixer-ne la prevalença local, per desenvolupar instruments d’avaluació adaptats als contextos lingüístics i culturals, i per establir intervencions basades en l’evidència científica, orientades a millorar la comunicació i la qualitat de vida de les persones afectades.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari per garantir una atenció integral, amb la coordinació de logopedes, neuròlegs, geriatres, rehabilitadors, psicòlegs, treballadors socials, infermers i altres professionals, i promou la formació en conversa assistida per a una millor interacció amb pacients fràgils o amb limitacions comunicatives.
Gradació de severitat, conseqüències i suports
Grau 0: limitació mínima per entendre o expressar-se
Ocasionalment, es manifesten alteracions en l’articulació, paraules poc precises, alteracions lleus en sintaxi o dificultat lleu en comprensió de frases o expressions complexes. El pacient pot expressar dificultats subjectives no evidents per a l’interlocutor. El pacient continua participant en les activitats de la comunitat.
Grau I: alteració moderada per entendre o expressar-se
Es tracta de persones independents que es queixen de sentir-se alentides, amb sensació de cansament, pèrdua de pes no intencionada o inseguretat per sortir al carrer. Baixa fluència o limitacions en la comprensió. Dificultats per trobar la paraula adient amb un discurs imprecís, articulació lenta amb esforç articulatori i sovint distorsionada. Hi ha dificultats en la comprensió que es poden fer evidents per a l'interlocutor. Aquestes dificultats es compensen amb ajuda de l’interlocutor o per les estratègies del pacient. Els pacients en aquest grau no són regularment actius més enllà de la rutina.
Grau II: limitació severa per comprendre o expressar-se
Són persones que han disminuït la velocitat de marxa, necessiten ajuda en diferents activitats instrumentals (anar a comprar, ús de transport públic, tasques domèstiques, etc.) i poden presentar una limitació greu de l’expressió o la comprensió, que fan gairebé impossible seguir una conversa. La conversa es limita a temes quotidians i molt coneguts per al pacient. La comunicació està severament alterada amb interlocutors no familiaritzats amb la problemàtica. Normalment, han reduït força les seves activitats socials i comunitàries.
Grau III: limitació greu per comprendre o expressar-se
Es tracta de persones que necessiten ajuda per a totes les activitats dins i fora de casa. Freqüentment tenen problemes per pujar i baixar escales. Necessiten assistència per banyar-se o vestir-se. El seu llenguatge es veu reduït a paraules aïllades amb errors articulatoris o parafàsies que poden donar lloc a jargó. Comprensió molt limitada, atenent només ordres simples. Amb ajuda, el pacient pot mantenir una mínima conversa sobre temes molt coneguts; no aconsegueix expressar les idees, però col·labora amb l’examinador i comparteix el pes de la conversa. Aquests pacients han reduït gairebé del tot les seves activitats socials i comunitàries.
Grau IV: limitació total per entendre o expressar-se
Aquests pacients són completament dependents en les activitats de la vida diària o molt discapacitats. Pot haver-hi manca total de parla o estar reduïda a estereotípies verbals. En altres casos, amb nul·la comprensió i jargó amb logorrea com a única expressió. La comunicació es redueix a expressions incompletes, l’oient necessita fer inferències, preguntes o endevinació. L’intercanvi d’informació és mínim i el pes de la comunicació el porta l’oient.