Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia
4. Trastorns lingüístico-cognitius adquirits
Descarrega el capítolEl logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, el diagnòstic i la intervenció en els trastorns lingüístico-cognitius adquirits, i ha de mantenir una formació especialitzada i actualitzada per atendre les necessitats específiques de persones amb deteriorament cognitiu, demències o fragilitat associada a l’edat.
El CLC impulsa la recerca per conèixer-ne la prevalença local, per desenvolupar instruments d’avaluació adaptats als contextos lingüístics i culturals, i per establir intervencions basades en l’evidència científica, orientades a millorar la comunicació i la qualitat de vida de les persones afectades.
El CLC defensa un abordatge interdisciplinari per garantir una atenció integral, amb la coordinació de logopedes, neuròlegs, geriatres, rehabilitadors, psicòlegs, treballadors socials, infermers i altres professionals, i promou la formació en conversa assistida per a una millor interacció amb pacients fràgils o amb limitacions comunicatives.
Signes clínics
Els símptomes de la demència poden diferir en funció de la causa i l’etapa de la malaltia. Tot i que els signes i símptomes de l’etapa tardana poden ser similars en totes les etiologies, els símptomes de l’etapa primerenca poden variar considerablement.
A continuació, s’enumeren exemples de signes i símptomes del llenguatge comuns en la demència. No totes les persones amb demència experimenten tots aquests símptomes i aquests poden variar en funció de la neuropatologia subjacent i de les diferències individuals.
En general i de forma progressiva el llenguatge expressiu es va buidant de contingut, el discurs és més vague i tangencial, repetitiu o perseverant. Apareixen parafàsies i substitucions de paraules, dificultat d’evocació, sobretot de noms propis, augmenta l’ús de circumloquis i d’errors gramaticals com l’ús incorrecte d’articles, preposicions i verbs auxiliars, i molts enunciats queden inconclusos perquè la persona no pot continuar-los. Progressivament, la parla significativa és substituïda per l’ús d’argot i, finalment, s’instaura el mutisme.
En el vessant comprensiu s’imposen les dificultats per seguir ordres complexes i frases llargues i, progressivament, per poder seguir una conversa. Aquestes dificultats també es van manifestant en el llenguatge escrit, tant en lectura com en l’escriptura. En persones bilingües s’observa errors en la selecció i el manteniment de la llengua emprada durant la conversa, així com regressió a la llengua primària.
Els canvis cognitius associats a la demència poden tenir un impacte significatiu en la comunicació del dia a dia. La disminució de la memòria, l’atenció, el funcionament executiu i el processament del llenguatge poden dificultar el seguiment i la participació en la conversa.
En la vellesa, les persones amb DCL poden processar la informació més lentament, perdre el tema, perdre el punt i poden repetir informació. Amb un deteriorament cognitiu més significatiu les persones afectades poden desorientar-se en el temps i el lloc, poden tenir dificultats per recordar esdeveniments recents, la seva expressió verbal pot ser reduïda i menys substantiva i la seva capacitat d’expressar pensaments, desitjos i necessitats es poden veure afectats.
La CIF (per les sigles en anglès d’ICF, International Classification of Functioning, Disability and Health) va ser desenvolupada per l’OMS (2001) amb l’objectiu d’oferir una perspectiva biopsicosocial de la salut. Proporciona un marc per abordar la discapacitat i el funcionament d’una persona en el seu context i en la seva vida quotidiana. Els trastorns lingüístic-cognitius impliquen funcions mentals globals (b110-b139) com són la consciència, l’orientació, el temperament i la personalitat, i específiques (b140-b189) com el llenguatge, el càlcul i la memòria.