Declaració de posicionaments i bones pràctiques en l'exercici professional de la logopèdia

11. Trastorns de la ressonància

El logopeda és el professional sanitari competent per a la prevenció, el diagnòstic i la intervenció en els trastorns de la ressonància, amb formació especialitzada en l’avaluació anatomicofisiològica i funcional, així com en les tècniques terapèutiques pròpies per a la millora, la rehabilitació i el manteniment de la parla i la ressonància afectades.

El CLC impulsa la recerca per conèixer la prevalença local dels trastorns de la ressonància, per desenvolupar instruments d’avaluació específics en català i castellà, i per establir intervencions basades en l’evidència científica que millorin la comunicació, la qualitat de vida i l’autoimatge de les persones afectades.

El CLC defensa un abordatge interdisciplinari per garantir una atenció integral, que coordini logopedes, neuròlegs, otorrinolaringòlegs, estomatòlegs, cirurgians maxil·lofacials, psicòlegs i professionals de la veu artística quan sigui necessari, i promou la prevenció, la sensibilització, la derivació adequada i l’aplicació de mesures de seguretat en els centres sanitaris per a la realització de les exploracions i dels tractaments.

Causes

Hi ha diverses causes dels trastorns de ressonància, com ara disfunció velofaríngia, fístules oronasals, obstrucció a la cavitat nasal o faríngia, excés d'impedància a la cavitat oral a causa d’una configuració idiosincràtica de les estructures, i pèrdua d'audició. Les causes específiques s'agrupen, a continuació, per tipus de trastorn de ressonància.

Hipernasalitat:

Disfunció velofaríngia per causes estructurals que donen lloc a insuficiència velofaríngia. La més comuna és la fissura palatina. En general, fins a un 30 % de les persones que s'han sotmès a una reparació del paladar amb fissura experimenten insuficiència velofaríngia continuada.
Disfunció velofaríngia per anomalies estructurals associades a síndromes genètiques.
Disfunció velofaríngia per causes neurogèniques que donen lloc a incompetència de la vàlvula velofaríngia, parèsia o paràlisi velar, malalties neuromusculars, neurofibromatosi i síndromes del neurodesenvolupament. Les causes neurogèniques sovint s'associen a disàrtria i hipotonia.
Disfunció velofaríngia per un aprenentatge velofaringi incorrecte produït per articulacions compensatòries apreses que es desenvolupen a causa de la incapacitat de generar un flux d'aire intraoral adequat per a la producció de consonants.
Disfunció velofaríngia per un aprenentatge velofaringi incorrecte produït per manca de retroalimentació auditiva en persones sordes o amb pèrdua auditiva significativa.
Fístula oronasal en individus amb antecedents de fissura del paladar, traumatisme a la cavitat oral o cirurgia a la cavitat oral.
Configuració anatòmica idiosincràtica de la cavitat oral i patrons articulatoris anòmals, com la frontalització de la llengua que ocupa gran part de la cavitat oral i augmenta la impedància intraoral, provocant nasalitat transpalatal, caracteritzada per una ressonància nasal excessiva en l’emissió de sons no nasals sense presència de disfunció velofaríngia.

Hiponasalitat:

Obstrucció de la cavitat nasal o nasofaríngia (per exemple: adenoides engrandits, retrognàtia maxil·lar o altres anomalies craniofacials).
Inflamació (amb congestió nasal o sense) a causa de rinitis al·lèrgica, refredat comú, hipertròfia adenoide, pòlips nasofaringis i amígdales hipertròfiques.
Septe nasal significativament desviat.
Atrèsia de coanes (estrenyiment anormal del pas des del nas fins a la faringe).
Estenosi de narius (fosses nasals estretes, sovint vistes en pacients amb reparació de la fissura labial).
Complicacions no desitjades de la cirurgia correctiva per fissura palatina.
Problemes de planificació o execució motora (apràxia) que provoquen un tancament velofaringi inconsistent i anormal en fonemes nasals.
La manca de retroalimentació auditiva en individus sords o amb pèrdua auditiva significativa pot provocar una hiponasalitat percebuda a causa de la posició atípica de la llengua durant la parla.

Ressonància cul-de-sac:

Obstruccions faríngies (més comunes): amígdales grans / adenoides engrandits; la manca de retroalimentació auditiva en persones sordes o amb una pèrdua auditiva significativa pot provocar una ressonància cul-de-sac a causa de la posició atípica de la llengua durant la parla.
Obstruccions orals: microstomia (obertura petita de la boca).
Obstruccions nasals: bloqueig a la part anterior del nas (per exemple: estenosi de narius, pòlips nasals o septe desviat).

Ressonància mixta:

Problemes de planificació o execució motora (apràxia) que tenen com a resultat una obertura i tancament anormal de la vàlvula velofaríngia.
Combinació de fissura palatina i qualsevol forma d'obstrucció nasofaríngia: es pot produir hipernasalitat i hiponasalitat.
La manca de retroalimentació auditiva en persones sordes o amb pèrdua auditiva significativa pot provocar problemes de ressonància mixta.

Consideracions per a les persones sordes o amb dificultats auditives:

Les persones sordes o amb dificultats auditives solen presentar trastorns de ressonància caracteritzats per hipernasalitat o hiponasalitat, ressonància mixta o cul-de-sac. En la majoria dels casos aquests problemes de ressonància són resultat d'un mal control de la vàlvula velofaríngia a causa de la manca o alteració de la retroalimentació auditiva. Tot i tenir una estructura i un moviment muscular normals, la vàlvula velofaríngia pot tenir una manca de ritme i temps.